Trump, enemic del món

La raó sembla que ha arribat a la fi. Se n’ha anat. Ja no és a la Casa Blanca i la seva absència causa dolor a tot arreu, fins i tot a les regions més allunyades de Washington, allà on la mà d’obra és tan barata que ni tan sols té drets.

Des d’aquesta setmana, els perdedors de la història, és a dir, la immensa majoria de la humanitat, tenen un argument nou per odiar els Estats Units. Molts es quedaran sense feina per culpa dels aranzels de Trump i és possible que els seus països entrin en recessió. Havien sortit de la pobresa gràcies a l’esforç personal dins d’un sistema global de comerç i ara tornaran a la penúria.

Aquest sistema ha anat bé a tots els països, incloent-hi els Estats Units, responsable del 25% del PIB mundial. A mesura que el progrés ha fet més gran el pastís de la riquesa global, el tros dels Estats Units, aquest 25% del pastís, ha guanyat valor.

Trump parla de diners, però no és només per diners que ha ordenat que es gravin totes les importacions. Tampoc per l’ego de provocar un terratrèmol amb la seva signatura de dents serrades. Els aranzels són l’últim exemple de l’imperialisme racista que Occident ha practicat durant segles.

Trump anhela un imperi i confia que morin els súbdits que no s’hi adaptin. Se sent fort. No té límits. És brutal, característica pròpia dels animals violents i irracionals, i busca raons. Vol una guerra? No faria escarafalls d’una guerra. G audeix de la confrontació. L’apassiona la lluita lliure. El seu instint s’alimenta de la brutalitat i la falta de límits.

Els límits són importants. Ho co­mentàvem dilluns amb José María Lassalle durant un sopar en què vam in­tentar reconstruir una teoria del centre polític. “Tenen un gran valor democràtic”, insistia ell. On no hi ha límits no hi ha llibertat, només totalitarisme. Els autòcrates trenquen barreres perquè busquen l’autenticitat a través dels excessos. La tecnologia, a més, com reflexionava Lassalle, els fa creure, com ens fa creure a tots, que som capaços de qualsevol cosa.

L’absència de límit va ser també sobre la taula del dinar que dijous vaig compartir amb Pankaj Mishra. “Per això som en una era nihilista”, concloïa ell. La violència i la destrucció impulsen el nacionalpopulisme a Occident, l’ Índia, la Xina i altres països, i el seu auge és un fracàs. “Encara continuem a peu dret –concedia Pankaj–, però sobre les ruïnes del que hem anomenat progrés”.

Els pobles i les ètnies del món no renunciaran a l’equitat que la globalització els ha donat

Si som sobre les ruïnes de la raó, és perquè ens ha vençut l’emoció. Sotmesos a l’emoció, ens allunyem del centre, de la moderació i l’equitat.

Si hi ha res que uneixi tots els homes de totes les ètnies i els pobles, deia Pankaj, és “l’anhel d’equitat”. Ningú, enlloc, no accepta ser inferior a ningú. Aquesta és una aspiració que no es pot erradicar i que explica la resistència, fins i tot violenta, dels que se senten oprimits.

Trump provoca aquesta resistència, busca enemics. Els enemics ens defineixen i ens uneixen en la defensa comuna. Trump els necessita per completar la seva revolució.

De la Xina surten advertències que Trump pot estar seguint els passos de Mao. La revolució cultural, la persecució implacable de qualsevol que pogués qüestionar el seu poder, va ser una tragèdia que va endarrerir diverses dècades el progrés de la Xina. Trump persegueix els seus crítics amb el zel d’un dictador. No hi ha límits ètics que no pugui traspassar. No hi ha justícia que el pugui frenar.

Trump fa miques la idea dels Estats Units i, per extensió, també la d’ Occident. Ser còmplice de la barbàrie israeliana a Gaza, per exemple, contradiu els principis que sostenen la república. No és la primera vegada que aquesta contradicció exposa la hipocresia de l’ideal democràtic i republicà. Aquesta vegada, però, no hi ha la compensació del progrés que ha reportat la globalització. Els aranzels l’han compromesa.

Poseu-vos, per exemple, a la pell d’un vietnamita o d’un cambodjà. Fa seixanta anys, els Estats Units van arrasar els seus països i van matar milions de persones. Fabricar barat el que les economies occidentals fabricaven car ha estat la seva via cap a l’equitat. Trump els l’ha tancada. El dolor que senten es transformarà en odi, i l’odi, en resistència.

Trump aixeca barreres que destrueixen la posició hegemònica dels Estats Units, la seva centralitat en nombroses xarxes comercials i de coneixement. Quan s’oposa a la diversitat, l’equitat i la inclusió –les tres característiques ineludibles en qualsevol societat que aspiri al progrés–, no només destrueix el cosmopolitisme i accentua la desigualtat, sinó que també destrueix la confiança en el sistema, en tots els sistemes, des del democràtic fins al comercial.

Trump busca enemics mentre demostra que no hi ha límit que no vulgui superar

No hi ha estabilitat i progrés sense cosmopolitisme i confiança, sense seguretat en el sistema i en un mateix. Per tant, com que s'ha col·locat fora d’a­questa racionalitat, Trump s’ha convertit en enemic del món, tant dels desposseïts com dels magnats, incloent-hi els tecnològics i financers que l’han tornat a la Casa Blanca, visionaris ferits ara a la butxaca i humiliats per haver cregut que el podrien dominar.

Si no el fan caure i tornen l’equilibri al sistema, els Estats Units accentuaran la seva decadència.