Des del final de la Segona Guerra Mundial, derrotat el nazisme gràcies (en bona part) al sacrifici de 420.000 nord-americans i de 27 milions de soviètics, els Estats Units han tingut a Europa el paper que van decidir libèrrimament. Ningú no hauria estat en condicions d’imposa’ls-hi. I aquest paper ha respost primordialment als seus interessos, no a l’opinió o els interessos dels socis europeus. Per això, va impulsar el pla Marshall i va promoure el procés d’integració europea; per això no té sentit l’afirmació que la Unió Europea es va constituir per perjudicar-los. Les relacions anteriors a l’actual mandat presidencial americà no eren les d’un germà gran generós i benefactor. Depenien de la lectura que en fes la potència dominant. Per exemple, els EUA no van consultar als seus aliats europeus la decisió de forçar Zelenski, via la col·laboració de l’inefable Boris Johnson, a trencar l’acord al qual va arribar amb Rússia (amb la mediació de Turquia) al començament de la contesa. En aquella ocasió, Zelenski va afirmar en públic que havia comprès que Ucraïna no podia ser membre de l’OTAN.
El que hem d’agrair-li a l’actual Administració americana és que la barreja de franquesa, desconsideració, ressentiment, sectarisme i falsedats ha posat de manifest que Europa s’ha de valer per si mateixa si no vol caure en la irrellevància total, com qualsevol dels països que la componen, i si desitja preservar la dignitat. Aquest procés de clarificació està farcit de paradoxes: des que els EUA exigeixin reparacions al país agredit, i no a l’agressor, fins a magnificar la seva col·laboració, quan ha estat menor i amb molta més bona relació cost-benefici que la d’Europa, que –a més– serà sens dubte “convidada” a assumir la reconstrucció.
La Gran Europa constituiria un autèntic poder moderador davant els Estats Units i la Xina
Una altra paradoxa curiosa és la de qui, malgrat desresponsabilitzar-se de la defensa europea, ens insta a elevar la despesa fins al 5% del PIB, secundat pel secretari general de l’OTAN, quan ni l’un ni l’altre no tenen la mínima legitimitat per dir-nos quant hem d’invertir (per cert, caldrà pensar què fem amb l’OTAN). En aquest nou context, la UE i els seus aliats fiables han d’optar per un bon equilibri entre el rearmament i la grandesa, és a dir, entre armar-se davant l’enemic potencial ( Rússia) o e liminar-lo incloent-lo en un gran projecte de futur (la Gran Europa), que incorporés Ucraïna i Turquia (i el Canadà, potser, com a convidat permanent).
Vegem-ho amb més detall: Les últimes setmanes s’ha donat per fet, acríticament i amb notable diligència, que la UE s’havia de rearmar per un import global de 800.000 milions d’euros. Si, efectivament, es necessités algun rearmament, aquest hauria de complir una sèrie de condicions, a més del més estricte respecte a l’ Estat de dret i a l’opinió dels ciutadans, a través dels seus legítims representants:
–El rearmament hauria de ser més defensiu i dissuasiu que ofensiu i més qualitatiu que quantitatiu.
– És imperatiu rearmar l’ Estat de benestar, en particular al nostre país, per reforçar la cohesió social.
– L’objectiu últim seria assolir la plena autonomia de la defensa europea, optimitzant eficientment els recursos invertits i impulsant la ciència, la tecnologia i la indústria europees (com amb Airbus).
–Un reforçat complex militar-industrial hauria d’estar inequívocament subordinat al poder polític.
– Per garantir la coordinació i l’autonomia estratègica europea, és imprescindible avançar definitivament en la unió política, amb França i Alemanya com a nucli.
– Aquest rearmament bèl·lic hauria d’anar acompanyat d’un rearmament moral, que permetria que la UE recuperés la legitimitat perduda per la seva impotència per evitar la barbàrie a Palestina. Paradoxalment, aquesta oportunitat vindria donada per les inhumanes restriccions dels EUA als seus programes d’ajuda al desenvolupament. Podríem identificar amb urgència les poblacions on la supervivència està en perill i arbitrar programes europeus que evitin les catàstrofes humanitàries.
Respecte a l’altra alternativa, la casa comuna europea, la Gran Europa, composta per la UE, Rússia, Ucraïna i Turquia, i oberta a la resta dels països europeus, constituiria un autèntic poder moderador davant els dos únics colossos avui ineludibles, els Estats Units i la Xina. Quan les armes encara ressonen a la martiritzada Ucraïna i hem de lamentar centenars de milers de víctimes als països en conflicte, pot semblar impensable un projecte d’aquesta naturalesa, encara que no més del que la idea de les comunitats europees va poder semblar a francesos i alemanys al final de la Segona Guerra Mundial amb els seus milions de víctimes.
En l’actual conjuntura històrica, cap país europeu, ni tan sols Rússia, no pot aspirar a tenir cap rellevància i autèntica sobirania. La solució passa per unir esforços i capacitats, creant un conjunt rellevant des del punt de vista polític, econòmic, estratègic, cultural i civilitzatori. La Gran Europa no necessitaria grans esforços en defensa i sí per crear estructures de pau i progrés per a tota la humanitat, elaborant una narrativa estimulant i atraient el talent dels qui (científics, emprenedors, acadèmics...) Desitgessin participar en el projecte comú.