En una citació apòcrifa, s’afirmava que un mitjà nord-americà –potser The New York Times – després d’una actuació de Lola Flores havia dit d’ella: No canta. No balla. No us la perdeu. I encara que sigui mentida, és una afirmació i un criteri tan suggeridor que mereixeria ser veritat. O potser és més veritat que si la citació fos rigorosament certa. Són les coses de l’art. O la ficció...
Doncs bé, l’últim llibre de Javier Cercas, El loco de Dios en el fin del mundo, no és una novel·la, no és un assaig, no és un reportatge. No us el perdeu!
Aquest és el llibre menys acadèmic de l’ara acadèmic de la RAE. I també, sense deixar de ser molt espanyol, el més internacional (dada significativa: l’edita el segell Random House) d’un autor que en alguns llibres ha transitat entre la realitat o la història viscuda i la ficció. El móvil o El impostor en són clars exemples, com també Soldados de Salamina , la novel·la no novel·la que li va obrir les portes del gran públic.
L’últim llibre de Javier Cercas no és novel·la, ni assaig ni reportatge; no us el perdeu!
Aquesta vegada, Cercas ha entrat dins dels murs del Vaticà. I ho fa amb un llibre escatològic per partida doble, perquè deixa anar uns quants renecs i perquè se submergeix en l’experiència de la fe i acompanya el papa Francesc en un viatge si més no extravagant a Mongòlia. Són 488 pàgines que es llegeixen, com diu el tòpic, d’una tirada. I encara que Lorenzo Fazzini, l’editor de la Libreria Editrice Vaticana, li assegura que la invitació d’acompanyar el Papa en el viatge a Mongòlia no té cap interès propagandístic, per descomptat que en té.
Lee tambiénTambors de processó
El Vaticà, fidel a la seva tradició, sap el que fa. I Cercas acaba lloant el que anomenem la tasca social de l’ Església i admirant-ne algun membre. De manera lúcida i diria que radicalment honesta, com quan apareixen les arestes del Papa argentí. En aquest sentit, em queda a l’ombra –o això em sembla– la figura de Paolo Ruffini, que és el superior de Fazzini i l’encarregat de regir el Dicasteri per a la Comunicació, o sigui, el propagandista en cap. Dubto si la jugada li ha sortit bé del tot a Ruffini i no sé si encoratjarà la part més reaccionària de l’ Església, que és una altra ombra que recorre el volum. Però ja ho jutjareu vosaltres... Com les tropes de l’emperador Carles V el 1527, Cercas ha entrat a sac a la Santa Seu.