“M’agradaria que aquest llibre el llegissin homes, per prendre consciència d’una invisibilització que hem naturalitzat tant que cal posar negre sobre blanc, però sense culpabilitzar ningú”. Toni Cruanyes (Canet de Mar, 1974) es refereix, esclar, a La dona del segle (Columna), que narra la vida de tres dones de generacions successives de la seva família quan eren joves i arriben a un punt crucial de la vida: la besàvia Maria Becana, nascuda el 1900 –per això l’anomenaven la dona del segle–; l’àvia Teresa Masvidal, del 1928, i la tia Victòria Cruanyes, del 1954. El nou llibre enllaça amb l’anterior, amb el qual va guanyar el premi Josep Pla, La Vall de la Llum (Destino), perquè arrenca a l’enterrament de l’avi, quan s’adona d’un fet que el fa pensar: a la làpida on hi havia enterrada la besàvia no hi ha el seu nom, tot i que era l’última que hi havien enterrat, sinó el del marit: “Propiedad de Antonio Cruañas Gras”.
“La meva idea inicial era explicar la història de la besàvia i, amb ella, els canvis en la vida de les dones”, explica l’autor, per qui encara “és sorprenent el desconeixement que hi ha hagut sobre la vida de les dones, i com sovint la relació entre elles s’hauria vist negativament, com unes xafarderes, però era supervivència, perquè moltes coses les havien de fer d’amagat dels marits, de vegades perquè no tenien prou llibertat, però també per no incomodar els homes o per no ofendre’ls, perquè al final, sovint solucionaven elles problemes que se suposava que havien de solucionar els marits: una comunitat d’ajuda mútua entre sogres i joves, o amigues”. La sororitat de sempre.
Lee también
La història de la besàvia potser és la més llaminera, perquè comença amb els seus pares arribant a Barcelona amb una mà al davant i una al darrere des d’un poblet d’Osca, Robres, i com se’n surten malgrat les adversitats. Maria Becana, però, per amor marxarà a viure a Canet, que al llibre es converteix en la Vall de la Llum, i queda retratada com una dona –relativament– lliure, que deia i feia el que pensava, cosa que incloïa bromes escatològiques o anècdotes com que “es gastava la pensió en regals als altres abans de cobrar-la i tot”, o quan va aparèixer al pati de l’escola per oferir-li un gelat al seu besnet, amb la gelosia consegüent dels altres nens.
“Tinc tendència a veure les coses com a assajos i penso més en el concepte polític de fons o en el canvi social que representa una època o un moment –explica el periodista–, i encara que la recuperació de la memòria m’interessa des d’un punt de vista familiar, també va més enllà: en el llibre de l’avi parlava de com la seva generació va superar la postguerra, i aquí l’element que em preocupa és el feminisme”. Hi tracta temes com l’adopció d’un fill, el fet de quedar-se sense herència –i sense el llegat familiar– per ser dona o la necessitat de la joventut de buscar nous horitzons als anys setanta.
Pel periodista, encara “és sorprenent
el desconeixement que hi ha hagut sobre
la vida de les dones”
Toni Cruanyes, al passeig Sant Joan de Barcelona
És Toni Cruanyes un escriptor mediàtic que només vol vendre llibres per Sant Jordi? Sens dubte és una cara popular, ja que, presentant el Telenotícies vespre, entra cada vespre a moltes llars catalanes, però no s’equivoquin, fa més de vint anys que publica –El llarg adéu de Pinochet, el primer, és del 2004– i amb aquest ja en porta sis. “Assumeixo que gràcies a sortir a la tele molta més gent s’interessa pels meus llibres, i puc entendre que hi hagi reticències, però quan escric continuo sent periodista”, reflexiona.
