Núria Perpinyà (Lleida, 1961) i Irene Pujadas (Sant Just Desvern, 1990) van tenir una idea: escriure una novel·la que passi per dins del cos humà. Cadascuna per separat, sense que ho sabés l’altra, perquè, esclar, cadascuna viu dins el seu cos, amb la seva pròpia ment, i per això no van saber tampoc que es publicarien amb poques setmanes de diferència.
Alguns de vostès potser deuen conèixer el film Un viaje alucinante (1966), però segur que la majoria recordaran aquella pel·lícula dels anys vuitanta, El xip prodigiós, en què uns homes es miniaturitzaven per entrar en el cos d’un altre, o potser també es ve al cap la sèrie francesa d’animació divulgativa Hi havia una vegada... la vida, en què, per donar a conèixer la biologia, les cèl·lules s’humanitzaven i vivien una sèrie d’aventures amb bons i dolents. Aquests serien els dos models, cosa que no vol dir que els tinguessin al cap quan l’escrivien, perquè certament, no hi tenen res a veure.
Lee también
A El cos invisible (La Magrana), Perpinyà s’inventa un heroi, l’Ubis, Ubisquinol o Q10, l’anomenada molècula miracle, que porta energia a totes les cèl·lules del cos –per això també li diuen butaner–, i com si fos l’Ulisses de l’Odissea homèrica és “ràpid de reflexos, astut, intel·ligent i promiscu”, explica l’autora. Passant per diferents regnes i llocs, començant per la Bucca –com la muralla de Troia–, coneix els lotòfags, passa per l’Estimacal –que el sedueix com Circe–, va al regne dels morts –els ossos–, topa amb Valypso o Culifem, i està a punt de morir unes quantes vegades, però se’n surt fins que para de sortir-se’n. Cal tenir en compte que la vida mitjana d’aquestes molècules no arriba al mig minut, però segons l’autora el temps de la novel·la aniria al voltant d’una hora. “Temps quàntic”, diu ella mig de broma, conscient que des que a la novel·la anterior, Diatomea, va endinsar-se en la ciència-ficció, aquí volia deixar-se endur per una fantasia acotada per un llibre clàssic que com a filòloga ha estudiat tota la vida.
“El cos és una terra incògnita on cada segon moren 50 milions de cèl·lules, però també en neixen 50 més”, assenyala Perpinyà que a més d’Homer –i especialment en la traducció de Carles Riba– també s’ha inspirat, esclar, en l’obra de Joyce, a més de tenir en compte Gógol, Philip Roth, Daniel Pennac, Beckett o el Gulliver de Swift.
Núria Perpinyà, autora d'El cos invisible
“La meva Ítaca és la literatura, que per mi també és la pàtria de la llengua”, assenyala, i ella conjuga un estil més èpic amb la lírica i l’humor, que modela els personatges dotant-los d’una llengua pròpia farcida d’onomatopeies –“una simfonia corporal”, diu l’escriptora– i frases fetes a partir de cada part del cos, sense posar-s’hi pedres al fetge, perquè costaria un ronyó fins que se li pujaria la mosca al nas. Per l’amor de cos! “Els he fet parlar segons el seu punt de vista, i com que els òrgans no es mouen només es tenen a ells mateixos en el pensament, el llenguatge lliga amb el fet que tots es creuen imprescindibles, en una crítica a tanta gent que creu que és el centre del món. Ara, també hi ha personatges que viatgen pel cos, com l’Ubis o la Sonsang, circulen i aprenen perquè saben més d’una llengua”.
Per Perpinyà, encara que sigui un món de fantasia “és fins i tot realista, el que els passa als personatges és el que ens passa a nosaltres. És una petita sàtira de la condició humana, per exemple els ronyons són com banquers acumulant riquesa, però s’hi parla molt de les relacions i sentiments humans com la por de morir o l’amor passió. Senten com nosaltres perquè formen part de nosaltres”.
Irene Pujadas, autora de La intrusa
L’aproximació d’Irene Pujadas a La instrusa (L’Altra) és ben diferent, ja que aquí és la protagonista, la Diana, qui entra dins el seu propi cos per trobar resposta a una mena de desequilibri físic que li veuen els altres però no li poden definir. “La novel·la és el resultat de dues coses: la preocupació i afartament per la literatura del jo i la tradició literària de la novel·la d’aventures”. L’antídot? “Coneix-te tu mateix, però de veritat, i alhora en una mena de paròdia a partir de la sospita de la perversitat de la cultura del benestar que et convida a estar sempre pendent de tu mateix. La cosa higiènica d’haver-se d’escodrinyar em genera sospites”. La Diana ho fa, i quan entra en el seu cos s’hi troba una mena d’oficina amb gent que treballa enviant papers amunt i avall, en una mena de caos burocràtic sense aturador. Curiosament, quan ella apareix entre els treballadors del seu cos, no li fan cap cas. Viurà diverses aventures passant per cada secció, ja sigui la Sala d’Afers –interns, externs o interexterns– o la Gran Batedora, amb referències al dedins o al defora, acompanyada d’en Fidel, una mena de responsable de departament que l’acompanya i serà determinant a la novel·la, perquè “sempre ens coneixem en relació amb l’altre”.
La seva protagonista és “una miqueta naïf, com el Càndid de Voltaire, que entra cap a dintre pensant que tot anirà bé i després tot va pel pedregar –diu l’autora–. Què és el nostre cos, sinó uns països estranys amb unes criatures fantàstiques? I també és per això que hi ha aventures, així com per allunyar-me una mica d’aquesta cosa excessiva de l’autoficció actual”. Què li passa, a la Diana? Per Pujadas, “estar viu implica un cert desconfort, encara que estiguis partint d’un lloc molt privilegiat. Tots tenim una miqueta la nostra raresa i està molt bé assumir-la”.
Curiosament, l’escriptora ja havia anunciat a l’últim conte del seu llibre Els desperfectes (premi Documenta 2020) que una escriptora que debuta el 2021 amb un recull de contes el 2025 publicaria Crònica d’un viatge endins, sí, amb el mateix argument que la seva primera novel·la. “Però jo no tenia intenció de fer cap novel·la, m’agraden els contes i els reivindico. Però volia seguir aquesta idea i em calia que fos més llarga...”. Segons el pla d’aquell conte, el 2032 hauria de publicar una novel·la que es diria Obituarística. “És possible que passi... Ara, el que m’encantaria fer és un musical”.
