No sé si les palmes que Joan Vaqué exporta als Estats Units des de la Vilella Baixa, al Priorat, ja deuen haver estat gravades pels aranzels trumpians, ni si això pot afectar l’economia del taller més antic de palmes i palmons de Catalunya. Tampoc no sé si els obradors d’Elx, la zona de llevant que acumula més palmeres, són exportadors de palmes cap a l’Amèrica de la nova era. Però, en tot cas, ni al taller artesanal de Vaqué ni als d’Elx els poden afectar gaire els gravàmens imposats per l’amic, ara més aviat enemic, americà. La seva producció es ven i es distribueix al territori nacional, especialment durant els dies previs al diumenge de Rams.
A Elx, sembla que des del segle XIV, tal dia com avui, els fidels acudien a missa i desfilaven en processó amb palmes trenades, elaborades artísticament, un precedent de les actuals, que a Catalunya, fins ara mateix, els padrins regalen als fillols. Als nens, altes i erectes, i més petites, però ben entrunyellades, serpejades i molt treballades, a les nenes, de vegades també guarnides amb llaços i llaminadures.
Desconec fins a quin punt la diferència entre palmons masculins i palmes femenines pot semblar inoportuna als vetlladors del que podríem anomenar unisex políticament correcte, però seria una llàstima que per aconseguir la uniformitat es deixessin d’elaborar les palmes tan delicades, filigranades i artístiques.
Abans els padrins, que eren els que al bateig es comprometien a vetllar pels compliments religiosos dels fillols, solien acompanyar-los a la missa del diumenge de Rams, feliços de veure que els palmons o palmes dels seus eren més alts o més maques que les del veí.
Els padrins acompanyaven els fillols, feliços de veure que els palmons o palmes dels seus eren més alts o més maques
Avui molts infants ja no estan batejats, però segueixen tenint padrins aconfessionals, tiets o amics de la família, i el costum del regal persisteix. Fins i tot hi ha força adults i criatures que s’adrecen a les parròquies i qui sap si no fan picar els palmons com manava la tradició. Malgrat que tal vegada alguns ignorin que la religió cristiana commemora l’inici de la Setmana Santa, amb l’entrada de Jesús a Jerusalem a dalt d’un ase, on és rebut per la gent amb branques de palmera, segons l’Evangeli.
Ambdós elements, tant l’ase com les palmes, han estat interpretats de manera simbòlica. Si Jesús no entra a cavall a Jerusalem, sinó a dalt d’un ase, és perquè el cavall connotava la guerra, formava part dels exèrcits i era un animal dels poderosos, un signe d’estatus social, diríem avui. Per contra, Crist representava els pobres i era portador de la pau. A més una profecia de Zacaries que inclou l’Evangeli de Mateu es refereix a “l’arribada del Rei de Sió, just i victoriós, humil, a dalt d’un ase”. La multitud li dona la benvinguda amb el cant d’Hosanna i cobreix el lloc per on passa amb els mantells i amb branques de palmera, com es feia en les benvingudes reials.
Lee tambiénBarcelona, nostàlgia de Cervantes
Quan el cristianisme va començar a commemorar l’entrada del Messies a Jerusalem amb un acte litúrgic, en què no hi havia palmeres, la gent acudia a les esglésies amb rams, en funció dels arbres que tenia a l’abast, d’oliveres, llorers o teixos, substitutius de les palmes evangèliques. Els rams –d’aquí que s’anomeni diumenge de Rams el d’avui, per bé que no eren altra cosa que branques amb fulles, tot i que a hores d’ara associem amb ram les flors– eren beneïts pels clergues durant els oficis del dia. En sortir de l’església la gent se’ls emportava a casa i els penjaven a les portes i finestres per evitar la malastrugança i foragitar els mals esperits, advertint-los que el lloc estava protegit amb la benedicció.
Passat quasi un any, quan arribava el dimecres de Cendra, els rams es retornaven a les esglésies, on es cremaven i la cendra s’imposava al front dels fidels, com a record de la caducitat humana i la necessitat de penediment.
El sincretisme religiós fa seu també el diumenge de Rams, amb data variable, les festes d’arribada de la primavera i la celebració del fet que la natura comença a reviure. També, per alguns mitologistes, la Pasqua cristiana amb la commemoració de mort i resurrecció guarda semblances amb les festes babilòniques, centrades en el déu Marduk, vida-mort-resurrecció. Amb palmes i palmons, bon diumenge de Rams!