L’alcalde Jaume Collboni i el regidor de Cultura, Xavier Marcé, en la seva missió d’internacionalitzar els aspectes culturals de la ciutat, es van sumar als actes que, la setmana passada, van reunir a Barcelona representants de la Xarxa de Ciutats Cervantines, sota la presidència del catedràtic José Manuel Lucía Megías. Un fet que els honora. Hauria estat d’ignorants a més de beneits oposar-se a l’evidència: agradi o no, Barcelona és una ciutat cervantina. Al meu entendre, la ciutat cervantina per excel·lència.
He repetit des de les pàgines de La Vanguardia, donant la llauna des de fa anys, la importància de reconèixer amb agraïment que l’única ciutat per on passen el Quixot i Sanxo sigui Barcelona.
Considero que fins i tot a aquells que asseguren tenir per Cervantes la mateixa estimació que per Goethe, com el 2025 va assegurar Jordi Pujol que li passava –per augmentar-l’hi li vaig regalar una edició d’El Quixot, que em va prometre llegir–, haurien de pensar que el fet que un llibre clàssic internacional, encara avui el més traduït després de la Bíblia, es refereixi a Barcelona amb elogi és un motiu d’orgull si un no és de natural obtús i ment plistocènica.
Què tenia Barcelona per ser l’escollida que no tingueren altres ciutats de l’antiga Corona d’Aragó?, ens podem preguntar. València, per on passa Cervantes a la tornada del captiveri d’Alger, elogiada al Persiles, mirava també cap al mar –un aspecte que bé podia interessar l’autor com a generador de nous episodis quixotescos– i, a més, a les seves premses s’havia reeditat dues vegades la primera part d’El Quixot el 1605. I tot això ens permet suposar que tenia molts punts per ser triada. És cert que, des del castell dels ducs, quedava més lluny, però això li devia importar poc a Cervantes, acostumat a emprar el temps i les distàncies com li venia de gust. Però escull Barcelona, on, per cert, hauria desembarcat el 1575 si la galera Sol no hagués estat abordada prop de la costa de Roses el 1575 i ell, portat a Alger.
Si Cervantes tria Barcelona és perquè coneix la ciutat ja que hi ha fet estada. Al meu parer no el 1610 com vol Martí de Riquer, sinó abans, el 1571.
La meva conjectura es basa en el fet que entre el 1570 i el 1571 sabem molt poc de la seva vida. Conjecturo que des d’Itàlia torna a Espanya. Consta documentalment que va ser arcabús de la companyia de Diego de Urbina, del terç del català Miquel de Montcada. I sabem que aquest terç, després de combatre contra els moriscs de La Alpujarra, es va recompondre a Barcelona, d’on va salpar l’11 de juliol del 1571.
L’eina que utilitza Cervantes és la memòria dels seus textos i la seva joventut, i no la imaginació
Això explicaria que el dia de Sant Joan del 1571 –festa a què al·ludirà després a El Quixot– fos a Barcelona i així mateix també el dia que, tal com consta al Dietari de l’Antich Consell Barceloní, hi entrà Joan d’Àustria, que després acompanyà els seus nebots, els arxiducs Rudolf i Ernest, a visitar la galera reial. Curiosament Cervantes parodia a El Quixot una entrada reial i també embarca el seu personatge a la nau capitana.
Al meu parer, són els records de joventut del seu sojorn barceloní els que utilitza Cervantes per plasmar-los entre els capítols LX i LXV, mentre està acabant El Quixot, quan necessita canviar la visita del seu personatge a Saragossa per una altra ciutat, a conseqüència de l’aparició el 1614 d’El Quixot de Fernández de Avellaneda.
Lee tambiénUna nova era masclista
Cervantes, fastiguejat pel fet que el misteriós Avellaneda li impedeix continuar amb els plans de la seva història, recorda la seva esta- da barcelonina. Barcelona funciona en aquells moments per a Cervantes com un conjur o com un mandala, a més d’una mena de comodí que li serveix per organitzar almenys una sèrie de capítols sense problemes, perquè és més fàcil recordar que imaginar.
L’eina que utilitza Cervantes és la memòria i no la imaginació. Memòria, en primer lloc, dels seus propis textos, cosa que li permet escriure recorrent-hi, i memòria dels seus dies barcelonins plens d’esperances.
És la nostàlgia cervantina per la Barcelona de la seva joventut el motiu de l’elecció com a ciutat quixotesca.