I arriba el gran dia en què el nen o la nena (d’ara endavant: el nadó) surt per primera vegada al carrer. És tret al carrer. Un dia qualsevol. Però per als pares un dia solem- ne, que l’únic que no el recordarà serà el protagonista principal, el nadó. Un acte irrepetible. Una quasi cosa que, per primera vegada, serà observada –o no– per ulls anònims i mirades sense firma, per una serpentina de cops d’ull. Potser amb indiferència per a tothom menys per als cooficiants.
Aquest ésser, amb l’hemisferi amniòtic tan a prop, tan a sobre, aviat estarà a punt per introduir-se en el microclima que, per a ell, han dissenyat els adults. La mare, com si encara no l’haguessin deixat anar del cordó umbilical, està sorpresa perquè ara ja el nadó, amb qui fa mesos que monologa, li respon el que només ella entén. El pare, ple de perplexitats, porta penjant de la solapa el molt antic orgull viril. La fiblada de l’espècie. El seu paper secundari.
Lee tambiénL’ase gazià
A diferència del que envolta tots els assumptes de la maternitat, existeix un cert silenci opac sobre la paternitat, probablement, encara en l’actualitat, un tema sense relat. O encara per construir. Amb poca literatura estrictament contemporània. Gairebé segur a causa de les diverses formes de masculinitat i de la relació amb la infantesa i els seus nous territoris, canviants i socialment molt més oberts, i per ser sincers, desconcertants per als boomers. Els pares i les mares, esclar, al món actual. Un assumpte per estudiar, o per novel·lar. Com ho van fer Paul Auster, la reivindicació paternal de Jorge Manrique, Victor Hugo o Umbral: “El somni de l’heroi és ser gran i petit al costat del seu pare”.
És fascinant la infantesa i provar d’entendre-la. I deixar-se sorprendre. Un tema grandiós, suggestiu per a l’art, l’escriptura, la música, la poesia i el pensament. Un misteri per resoldre. “La meva pàtria és la meva infantesa” és gairebé un eslògan retòric, que jo em crec. O davant una reacció infantil inesperada, solem comentar evasius: “Bé, són coses de nens”.
A Història de nens (1986) Peter Handke planteja un esforç agut per iniciar-se en el candorós món infantil, per entendre un món, sí, un món, que fins a l’adolescència funciona amb unes regles diferents. L’ànima del nadó ja acull un llarguíssim poema i un autèntic laberint. I serà bo aprofundir la seva pervivència en l’adult i l’encaix en el regne dels grans. I en les coses que ens queden d’aquell nen que vam ser.
Això, si l’actual matança global que s’acarnissa immisericordiosa amb criatures, joves i adolescents no ho impedeix. Veurem.