Dos traïdors

Cada Setmana Santa torno als relats de la passió; i també a la música que han suscitat. Escolto la Passió segons sant Mateu de J.S. Bach i torna a semblar nova. Bach no s’esgota mai. És lluminós com la matemàtica i, alhora, dens i misteriós com una selva. Reconec que aquesta meva inclinació és molt minoritària. Tot i que, a molts pobles i ciutats, les processons formen part dels programes d’oci d’a­quests dies, la matèria religiosa original de la Setmana Santa ha desaparegut de la conversa pública. No sé si és massa atrevit tornar-ne a parlar. Es pot creure o no en la veracitat dels evangelis, però no es pot negar que han marcat dos mil·lennis d’història i que encara avui ens influeixen molt. La igualtat i la dignitat de totes les persones, el desig de fraternitat i el deure de la solidaritat són herències cristianes.

Al marge de si ens hi acostem amb delicadesa de creient o amb freda distància cultural, els textos evangèlics també poden ser una font interessantíssima de reflexions sobre aspectes essencials de la condició humana. Ahir mateix, diumenge de Rams, inauguràvem la setmana amb la paradoxa de l’èxit i el fracàs: una entrada a Jerusalem envoltada d’aplaudiments populars acabarà divendres amb la tortura i crucifixió envoltada d’odi o indiferència. Però avui m’agradaria subratllar dos episodis evangèlics centrats en la traïció. Ho faré seguint les reflexions del psicoanalista milanès Massimo Recalcati, que ha estat traduït al castellà per Anagrama: La noche de Getse­maní . Judes traeix Jesús d’una manera es­pecialment simbòlica. És fent-li un petó, signe d’amor, que entrega l’amic als ­botxins.

La deslleialtat de Judes, tan vilipendiada històricament, és filla de la decepció. Judes és un alumne polític de Jesús. Hi ha un episodi just abans de Pasqua que n’explica la traïció. La colla de Jesús és acollida a la casa d’un tal Simó el leprós (Joan situa l’episodi a casa de Llàtzer). En un moment donat, una noia, Maria, comença a fer fregues a Jesús amb un perfum molt car, un perfum de nard. Alguns companys de Jesús s’escandalitzen per aquesta despesa sumptuària, per aquest luxe que ha significat dedicar aquest perfum a les carns de Jesús. “Ho hauríem d’haver destinat als pobres”, critiquen, decebuts. Però Jesús, a qui hem d’imaginar sabent que ben aviat morirà, els diu: “De pobres en teniu sempre amb vosaltres, però a mi no sempre en tindreu”.

En aquesta anècdota és destil·la una de les més singulars aportacions del cristianisme: els polítics parlen sempre en genèric. Els pobres o la pobresa, en aquest cas. Jesús, en canvi, posa l’accent en cada rostre. Cada persona compta, fins i tot ell mateix. “Deixeu que jo tingui ara un moment de gaudi”, ve a dir. Deixeu que estiguin una mica per a mi, ara que estic trist, deprimit, pel que m’espera; ara que estic a punt de deixar-vos. Jesús no és un superheroi, sinó un home que viu amb por, amb ànsia, amb angoixa, els turments que han de venir. Un home que ara voldria allargar el gaudi de viure, encarnat en l’afecte de la noia que li fa un massatge amb un perfum poderós i sensual. La resposta del seguidor polític de Jesús és la decepció. De la mateixa manera que el fill queda decebut del pare o l’alumne del mestre, Judes no suporta aquest moment voluptuós de Jesús. L’abandona i el
traeix.

Sabem que només és possible trair a qui hem estimat. A diferència de l’engany, que pot fer-se a un desconegut, la traïció és l’altra cara de l’amor i tot sovint implica, com en el cas de Judes, una decepció prèvia. Ho veiem gairebé sempre que una parella se separa: és molt fàcil passar de l’amor apassionat a l’odi flamíger. La traïció de Judes és molt diferent de la de Pere, que en el darrer sopar afirma ampul·losament que seguirà Jesús fins a la mort, si cal. Jesús l’avisa que, abans que canti el gall, el trairà tres vegades. I així s’esdevé. Detingut Jesús, acusen Pere de ser un dels seus seguidors; i ell, dominat pel pànic, el traeix. Quan el gall canta, Pere, traïdor, plora amargament. No ha estat a l’alçada de l’amor. Com segles després escriuria Quevedo, Pere creia que hi ha un amor més poderós que la mort. Però, humà com és, no pot sinó reconèixer, plorós i avergonyit, que la por ha estat en el seu cas molt més forta que l’amor.