Torno a aquesta finestra de Guayana Guardian després d’un parèntesi quirúrgic, feliçment superat. Cirurgia ocular. És sabut que els malalts estem molt agraïts al metge que ens ha guarit. Abusant del privilegi que significa escriure en un dels diaris més antics i llegits d’Europa, m’agradaria proclamar les virtuts del doctor Miguel Ángel Zapata Victori (Vall d’Hebron, clínica Girona). El Dr. Zapata no solament és hereu de la brillant tradició de l’oftalmologia catalana (que va dels Arruga i Barraquer als Castilla i Corcóstegui), sinó que és un dels més avançats pioners en l’aplicació de la robòtica i la intel·ligència artificial al subtil art de reparar vitris i retines. Vaig tenir l’atreviment de seguir l’operació amb calmants, però sense anestèsia; i vaig poder escoltar l’explicació del que estava fent amb el meu ull. En un moment donat, mentre inflava el meu globus ocular amb un gas, va explicar que a l’hospital de Montpeller, amb els oftalmòlegs del qual col·labora, estan experimentant un robot que permetrà fer aquesta operació de vitri amb un teclat d’ordinador (o això em va semblar entendre: he de confessar que no estava en el moment més lúcid de la meva vida).
Lee tambiénA reveure
Ara que el món sembla que estigui girant de manera tan desnortada, val la pena posar l’accent en les moltes meravelles que tenim a l’abast. El progrés de la medicina i, molt particularment, de l’oftalmologia és miraculós. Gràcies a la ciència mèdica, al talent i als dits màgics del doctor Zapata Victori, he superat un obstacle més. La vida és plena d’espants i alegries, de destorbs i tobogans, de camins costeruts i de planes tranquil·les que deixen pas a noves pujades i baixades vertiginoses. Els obstacles no s’acaben mai. Surts del foc per anar a les brases. A Josep Pla, que era, com tants escriptors, un pessimista descregut i, alhora, un curiós insaciable, li agradava evocar aquell pensament de Montaigne, entre estoic i resignat: “La vie est ondoyante”. La vida és ondulant com les onades. Ara bé, aquest principi potser conté un excés de relativisme desil·lusionat. A mi, aquesta frase de Montaigne em fa pensar en el famós eslògan de l’impulsor de l’olimpisme, el baró de Coubertin: “L’important és participar”. Sembla un eslògan democràtic. Però ho és realment? ¿En un esport que entronitza els vencedors al podi i els distingeix amb medalles, resulta que l’important no és guanyar sinó participar? El baró, més que democràtic, era cínic. Estava dient: resigneu-vos, països febles, a fer sempre de comparses dels països forts, que són els que sempre guanyen.
Sacrifici, esforç, coratge i fraternitat per sobreviure a la cursa d’obstacles del futur
Val la pena tenir en compte el matís que, en aquesta reflexió, hi pot aportar Giordano Bruno, un savi lliurepensador i copernicà del segle XVI que va ser cremat per la tossuderia amb què va defensar les seves idees, aleshores escandaloses. A la plaça de Campo dei Fiori de Roma hi té dedicada una estàtua molt fosca, potser massa fúnebre, ja que Bruno era un apassionat. Creia en la passió com a fonament de l’esperança.
En un diàleg sobre les dificultats de la vida, narra el viatge d’un savi copernicà que visita Oxford per enfrontar-se als pedants professors que encara creuen que l’univers gira entorn de la terra. El seu viatge pel Tàmesi és ple d’aventures i dificultats que el porten a expressar una idea que s’assembla a la de Coubertin, però que en realitat la contradiu: l’important és córrer bé. No participar, només. Córrer bé. Potser no guanyaràs, però has de córrer bé.
Aplicat el pensament de Bruno al mon que estem vivint, podríem dir: el que hem de fer els europeus és ajuntar-nos per córrer tan bé com sapiguem. Deixar de ser comparses dels forts, que és el que hem fet durant anys, a la manera del baró de Coubertin. I començar a ser corredors d’alta volada. Cada dificultat ens farà més llestos i més forts. Potser no arribarem a guanyar la batalla per l’hegemonia mundial que està recomençant, però segur que, corrent, enfortirem la nostra musculatura. Això ens ajudarà a millorar. Deixar l’etapa infantil de la queixa, deixar de buscar protecció paterna i aprendre a sofrir per superar dificultats. Potser no guanyarem la cursa, però l’esforç ens farà resistents. Es tracta de fer les coses bé. Sacrifici, esforç, coratge i fraternitat per sobreviure a la cursa d’obstacles que el futur ens prepara.