Arran del cas Alves
La sentència del cas Alves ha estat una galleda d’aigua freda, però és absolutament necessari acatar-la perquè així ho exigeix l’Estat de dret. Gaudir d’un Estat de dret, fins i tot amb imperfeccions com és el cas d’Espanya –lloc 25
a nivell mundial de l’Índex d’Estat de Dret del World Justice Project 2024–, és un privilegi que no tots els països tenen. Quan Trump amenaça amb un tercer mandat, està qüestionant directament un dels principis fonamentals de l’Estat de dret als Estats Units. Putin ja ho va fer al seu moment.
L’Estat de dret, que separa els diferents poders per evitar abusos i limita el poder a través de lleis, a les quals estan sotmesos tant la ciutadania i com els governants, ens afavoreix a tots, però molt especialment les dones. Vegeu, si no, el que passa a la República Democràtica del Congo (lloc 136), on, per posar només un exemple, el 87% de les dones i nenes han patit mutilació genital. O a l’Afganistan (lloc 140), on elles no poden ni tan sols parlar al carrer. Un Estat de dret basat en la igualtat és la millor defensa per a les dones i, sense això, els retrocessos són fàcils i ràpids.
Tot i això, les sentències es poden criticar perquè, per descomptat, la judicatura no és infal·lible. La judicatura es pot equivocar i, sovint, quan jutja casos de violència masclista, ho fa per culpa dels models emmagatzemats a la ment a través de la socialització. Models que no són neutres ni igualitaris, sinó que reflecteixen les desigualtats que han marcat sempre les dones respecte dels homes.
Situeu-vos a l’Ajuntament de Barcelona el 1978, amb una sola regidora des del 1973, les polítiques que s’aplicaven estaven impregnades d’aquest model mental desigual. No va ser fins que dones amb models diferents van accedir a la governança que, per exemple, es va posar més il·luminació a certes zones que provocaven inseguretat en les dones o es van dotar els autobusos d’una rampa elevadora per a cotxets de nadó i cadires de rodes. Això és el que es coneix com a perspectiva de gènere, una eina analítica necessària. Usar-la és una obligació recollida en moltes de les nostres lleis.
Sovint, als judicis sobre violència masclista la perspectiva de gènere brilla per la seva absència ja que ni els jutges ni tampoc les jutgesses la porten instal·lada d’origen. Per tenir-la en compte cal haver rebut formació i, encara que el Consell General del Poder Judicial l’ofereix, no és obligatòria ni prou profunda.
Un dels paranys del consentiment és creure en la negociació quan tu ocupes la posició inferior
Segur que recordareu el magistrat González, membre del tribunal del cas la Manada (2018), que en relació amb els vídeos gravats pels violadors va dir que “no hi veia violència, ni intimidació, ni coacció”, sinó “sexe en un ambient de gresca i alegria”. Això és mirada sense perspectiva de gènere, a més de força contaminada pel que mostren els vídeos de les pàgines porno.
D’altra banda, és realment difícil acreditar què passa en un espai íntim sense testimoni. Ho explica en una frase el manifest recent de l’Associació de Dones Jutgesses d’Espanya quan justifica la declaració de la víctima com a suficient per acreditar el dictat d’una sentència condemnatòria, “perquè, en produir-se generalment els fets delictius en un lloc ocult, es dificulta la concurrència d’una altra prova diferenciada”.
Penso que Alves va violar la víctima al Sutton? Sí. Ell anava per feina i no va preguntar res. Va actuar amb celeritat i violència perquè és un mascle alfa.
Penso que Alves és conscient que va violar la víctima? No. Segons els seus paràmetres masclistes, va fer el que se n’esperava en entrar en un bany amb una noia que li feia la gara-gara. I segons aquests mateixos paràmetres masclistes, això també era el que ella volia.
Penso que la noia esperava el que va passar? No. Crec que per a ella va ser una violació en tota regla (per mi i les dones que conec ho hauria estat), que ha quedat traumatitzada per l’esdeveniment i, ara, un altre cop, amb la resolució absolutòria.
Aleshores, per què hi va entrar al bany? Perquè tenia ganes d’estar amb Alves i va creure que podria negociar, que podria dir què volia i què no, i que podria rebutjar la interacció en qualsevol moment. Aquest és un dels paranys del consentiment tan esbombat: creure possible la negociació quan hi ha una jerarquia i tu ocupes la posició inferior. Perquè de la mateixa manera que hi ha una jerarquia de classes hi ha una jerarquia de sexes.
Val la pena, però, insistir que qui pateix una agressió sexual ha de denunciar, malgrat el resultat advers d’aquest cas mediàtic; cada dia es dicten moltes sentències per les quals es condemna sobre la base de la declaració de la víctima.