“La vida no és esperar que passi la tempesta, és aprendre a ballar sota la pluja”. Desconec en qui es va inspirar Vivian Greene, oradora motivacional a qui s'atribueix aquesta frase que ha fet fortuna, per encunyar l'esmentada màxima, però Jesús Sánchez, colombià de 32 anys i resident a Madrid des de fa quatre, podria haver estat un perfecte candidat. A causa del fàrmac de la talidomida, que la seva mare va prendre quan estava embarassada d'ell, Jesús va néixer sense braços, però això no li ha impedit de prosperar en la vida. Al contrari. Fins al punt que toca el piano amb els peus, tot un exemple de perseverança i tenacitat.
Explica que, des de petit, els seus pares van intentar estimular-lo perquè no es quedés enrere. Va fer classes de natació, poesia, arts marcials, futbol… fins i tot de pintura. “Aquesta va ser la meva primera trobada amb l'art”, relata La Vanguardia. El que va començar com un hobby “per passar les tardes”, amb el temps va acabar atrapant-lo, fascinat per les formes, colors i textures. Tant, que va acabar estudiant a Colòmbia la llicenciatura en educació artística, l'equivalent aquí –explica- a Belles Arts.
Jesús Sánchez nació sin manos, pero eso no le ha impedido alcanzar algunos de sus sueños
Dins de la llicenciatura, es demanava als alumnes que tinguessin coneixements elementals de música i toquessin un instrument. I va ser en aquell context on es produiria el seu primer contacte amb un piano. Tenia 21 anys. Diu que es va presentar a classe i el primer que va fer va ser buscar un tamboret prou alt que li permetés arribar amb els peus al teclat. “No hi havia un protocol per a persones com jo”. Es va treure els mitjons i es va disposar a pressionar les tecles. Mentre ho intentava, va escoltar unes rialles a la seva esquena. Era el mestre. Ell li va preguntar per què reia. “No sabia com ho anaves a fer”, li va respondre, al que Jesús li va dir que ell tampoc, el que va provocar el riure de tots dos.
Afirma que aquella actitud, “la de buscar una alternativa”, és una cosa que el caracteritza i que practica des de nen de manera natural. Certament, els dits dels seus peus ja tenien la capacitat de treballar de manera autònoma l'un de l'altre quan es va posar davant l'instrument. De criatura ja dibuixava amb les seves extremitats inferiors.
Buscar sempre una alternativa és una cosa que em caracteritza i faig des de petit”
Recorda el temps que li suposava (i li suposa) aprendre una partitura. “Els meus companys avançaven setmanalment. En canvi, el meu progrés era molt diferent. Tocar una peça em podia portar sis mesos”. No obstant això, no desistia. El seu actual professor de piano, Martín Caló, li diu que no fa falta que tingui un repertori ampli, sinó que el que toqui, ho faci de forma excel·lent.
A Caló el va conèixer ja sent a Madrid, on va aterrar fa quatre anys per estudiar un màster. Va ser en el marc del concurs Maria Canals, esdeveniment que treu al carrer pianos i els reparteix anualment per diferents punts de la capital espanyola, Barcelona, Bilbao i dues ciutats més itinerants. Jesús va topar amb un d'ells i li va preguntar a Caló, que col·labora amb el concurs, si podia tocar-lo amb els peus. Aquest li va dir que sí i va quedar meravellat. Tant, que es va oferir a fer-li classes sense cobrarle. “”Para mi ets una inspiració”, li va dir.
La música et connecta amb l'empatia i desperta l'acceptació per l'altre”
Des d'aleshores, són tots dos els que col·laboren amb el concurs, visitant escoles i instituts per tocar el seu concert per a peus i mans. “La idea és inspirar als alumnes que desenvolupin perseverança i tenacitat”, explica Jesús, qui va tocar a finals de març a Barcelona en ple carrer, en el marc de l'esmentat concurs, i l'actuació del qual va ser captada pels micròfons del Via Lliure, de RAC1.
Més que professor i alumne, són ja dos bons amics. Jesús ho atribueix a la música, “que et connecta amb l'empatia, desperta la sensibilitat i l'acceptació per l'altre”. Assegura que és el que li encanta d'ella, “que no té fronteres ni límits”.
A més del piano, pinta, condueix, cuina, surfeja...
No només toca el piano, també pinta (i condueix, cuina, surfeja...). Amb aquesta ocupació, la de pintar, és com es guanya la vida principalment. Ho fa a través de l'associació de pintors amb la boca i el peu -amb seu a Liechtenstein i de la qual és membre des del 2009-, present en desenes de països i que porta més de 65 anys a Espanya. Són uns 800 artistes, en total, que produeixen art.
Diu que és gratificant poder viure del que fa. “Moltes vegades és difícil, però ho estic aconseguint, és molt significatiu per a mi. La gent valora el meu esforç i això em motiva a continuar perseverant”.
Jesús, amb el seu fill mascle, quan aquest era un nadó
També col·labora amb la Fundació Sifu, formant part de l'orquestra simfònica –promoguda per aquesta entitat- composta per 60 músics amb algun tipus de discapacitat. “Hem tocat a diverses ciutats”. Aquest any, al setembre, actuaran al Teatre Real de Madrid.
Des de Colòmbia, els seus dos fills (sí, també és pare) continuen totes les seves aventures. El seu objectiu és poder portar-los a Espanya quan la seva situació aquí “sigui més estable i favorable, amb una bona qualitat de vida”. Parla diàriament amb ells per videoconferència (el major, un nen, té 9 anys; la menor, una nena, 8). “Els ajudo, des de la distància, a fer els seus deures”. Explica que a l'haver sol·licitat asil a Espanya, això li dificulta, fins que no es resolgui la seva petició, tornar al seu país per poder visitar-los.
Jesús, amb els seus dos fills i algunes de les seves obres al fondo
Assegura que tots dos li serveixen de motor i inspiració. Explica que la primera vegada que el seu fill va intentar pintar, es va treure les sabates i va agafar el pinzell amb els peus. Ell li va dir que ho fes amb les mans, a la qual cosa el petit li va respondre: “Si tu pots fer-ho amb els peus, jo també”. Relata que allò va ser per a ell una mostra més que l'ésser humà no té límits.
“Naixem sense limitacions, amb moltes habilitats, però de vegades, a mesura que anem creixent, ens limitem a nosaltres mateixos”. Què és ser normal?, es pregunta. “La diversitat està en tots. Ningú no és igual a cap altre. Tots som éssers irrepetibles”, conclou.
