Andrea Ros (Terrassa, 1993) té una prolífica carrera com a actriu, però també un altre alter ego: la divulgació perinatal. Copresenta l'exitós podcast La vida secreta de les mares, acaba de llançar el llibre Comares (destinació) i és la creadora d'El refugi de mars (el refugi de les mares), un centre d'acompanyament a la maternitat on hi ha pediatres, infermeres, psicòlogues, fisioterapeutes i en el qual les dones també fan ioga o entrenament de força. Encara que per a Ros, que reclama que serveis com el que ella deixa estiguin en el sistema públic, el més “revolucionari” d'aquest projecte és l'espai del coworking, on les mares poden anar a treballar sense separar-se dels seus fills. L'actriu, mare de dos fills, defensa la importància de les cures i lamenta que encara penalitzi maternar.
Va ser mare jove i diu que li donaven el condol.
Existeix la creença que ser mare et fot la vida. Però no és així. És la vida que he triat.
Vivim en una societat matern i niñofóbica?
Sí… Vaig pensar a crear el Refugi de mars perquè en el postpart del meu primer fill, anava pel carrer i veia dones amb nadons de tres o quatre setmanes passejant i pensava On van? Caminaven en cercles perquè no podien anar enlloc. Als bars no estan còmodes, a la biblioteca cal guardar silenci, als restaurants no hi ha canviadors… El missatge és: “Quédate a casa”. Fan falta no només espais de grups de mares, sinó espais on la infantesa sigui benvinguda.
La meitat de les dones inicien el camí a la maternitat des del trauma
Diu al llibre que les mares no estan bé.
Les que venen al Refugi durant l'embaràs encara se salven, però les que arriben en el postpart venen trencades. La meitat de les dones a Espanya pateixen violència obstètrica. Això significa que la meitat inicien el seu camí de la maternitat des del trauma. I no hi ha res que sostingui la salut mental de les mares. Fa poc l'Institut Europeu de Salut mental perinatal va publicar un estudi que deia que el 30 % de les mares tenen problemes de salut mental. Són xifres escandaloses!
Lee tambiénVíctima de violencia obstétrica: “Durante el parto me trataron como un trozo de carne”
En Comares presenta casos de violència obstètrica amb què qualsevol es pot sentir identificada.
El problema és que els relats són parts normals. Hem viscut com un part normal una cosa que és violenta. És normal que la infermera se't pugi a sobre, que hagin d'esquerdar-te sense demanar-te permís, és normal que t'infantilitzin, que et separin del nadó al néixer. Això ha de deixar de ser normal.
Com fem perquè deixi de ser normal?
Fan falta més matrones i que el personal sanitari estigui format en salut mental i en lactància. Vivim molta violència a la sala de parts, però del que no s'està parlant és de la violència que es viu en planta. Totes aquelles infermeres que no tenen formació en lactància i que agredeixen les dones agafant el pit i ficant-lo a la boca dels nadons.
Hi ha algun cas que l'hagi impactat més?
El que més em costa encara assumir és allò de “el puntet per al marit”. Ho has sentit alguna vegada?
No.
Quan et fan una episiotomia, et cusen un punt més del necessari, que és el puntet de més perquè la vagina quedi més tancada i a l'home le de més gustito. Això passa. 2025, Barcelona, clíniques privades. És el que més m'escandalitza avui dia, perquè de la resta de coses ja es parla.
El capitalisme se sosté perquè les dones cuidem de franc
Està demostrat per la ciència que quan neix un nen, neix una nova dona. Li ha passat?
Clar. És inevitable. I al saber-ho és que deixes de barallar-te amb tu mateixa. El problema és que les dones s'estan convertint en mares sense recursos: tornant a la feina sense voler tornar, sense poder si més no acabar els sis mesos de lactància materna… A marxes forçades. El que ens diu la neurociència és: una dona que acaba de parir necessita temps, necessita reconèixer-se. Vull pensar que gràcies que hi ha ciència darrere ens comencen a fer cas.
Lee tambiénMatrona, radiografía de una profesión en crisis: “La situación es catastrófica”
Després de ser mare cal decidir entre cuidar o treballar.
Qualsevol decisió que prengui una dona sempre estarà posada en dubte, perquè les dones som ximples i no sabem prendre decisions. Crec que ara les que volen tornar a treballar, poden. Però les que es volen quedar, no es poden quedar sense precaritzar-se. Les que volen cuidar, no estan podent cuidar. Quan les mares demanem conciliació, en realitat l'estem demanant per a tothom. Si jo puc veure més el meu fill, tu pots veure més les teves amigues. La conciliació és una cosa que ens afecta tots.
Cada vegada es reivindica més posar les cures en el centre.
Hem de lluitar perquè tothom es posi a cuidar, no perquè les dones deixem de cuidar. Hi ha moltíssims homes que també volen ocupar-se dels seus fills i no poden. No vull externalitzar les cures, vull fer-me'n càrrec. Vull viure amb els meus fills, no donar-los el sopar!
Existeix la creença que ser mare et fot la vida
Avui les mares ho tenen més difícil que fa 30 anys?
No ho sé perquè només conec la meva experiència. Però crec que estem una mica alhora. Som aquelles generacions que ens hem menjat que la feina ens emancipa. Que treballant vuit o nou hores al dia, llavors sí que som dones emancipades. Crec que potser sí que el tenim més difícil que les nostres àvies perquè elles eren a casa, cosa que no penso romantizar i celebro que ja no estiguem sol allà, però estaven juntes. Estaven amb la veïna, amb la seva germana… i crec que això els feia la vida més fàcil. Nosaltres ara estem soles: treballem dins i fora de casa, sense temps de lleure, sense temps per veure amigues, amb els llibres de criança respectuosa tots subratllats.
Lee tambiénSusana Carmona: “La maternidad rejuvenece el cerebro”
Els permisos paternals han evolucionat i els de les mares no s'han mogut Es castiga maternar?
Ens hem quedat estancades en el feminisme de fa 15 o 20 anys, que ve del feminisme més antic i de trencar amb la feina reproductiva. El feminisme ha tret les dones de la casa i ha demonitzat les cures. Entenc aquell procés, però ara ja estem en un punt en el qual hem de tornar a tenir un debat diferent. Cuidar els teus fills no és patriarcal. El que és patriarcal és fer-ho sense drets o sense recursos. O fer-ho per obligació. Hem de debatre sobre què són les cures, què signifiquen, com podem millorar la vida de la gent que decideix cuidar. El capitalisme se sosté perquè cuidem de franc. Cuidar anem a continuar cuidant perquè ens va la vida en això. I quan parlem dels permisos, el problema que tenim ara és que ser mare i ser pare no és el mateix, però com som a l'era de què tot és el mateix i que hem de ser igual, doncs estem equiparant drets amb una cosa que no és igual. Ells tenen per excés i nosaltres per defecte. Que els dos tinguem quatre mesos és del menys igualitari que he vist en la meva vida. Les dones les estem precaritzant encara més i més fent els permisos intransferibles. Si vull continuar donant el pit quina opció em queda? O renunciar a donar el pit o precaritzar-me: agafar-me una excedència.
Denuncia que ningú no s'ocupa de les dones després del part.
No, perquè el que importa és la mercaderia: el nadó. Als 40 dies tens una última visita amb la matrona i et dona l'alta. I si tens qualsevol problema psicològic, hi ha nou mesos de llista d'espera perquè t'atengui un professional que no està especialitzat en perinatal. O el metge de capçalera et recepta antidepressius i, com no té formació en lactància, et diu que són incompatibles amb donar el pit i has de deixar la teta, cosa que és mentida. En el postpart estem completament oblidades.
Lee tambiénBustinduy anuncia los permisos parentales de 8 semanas para el 2024, 4 de ellas retribuidas
Hi ha vida després de la maternitat?
La millor de totes. La maternitat dura per sempre, però quan la maternitat deixa de ser l'eix central de la teva vida hi ha un dia que surts perquè els teus fills se'n van. Ells comencen a voler temps d'intimitat, en ocasions prefereixen estar amb els amics que amb tu… Deixen un espai disponible. La pregunta és amb què ompliràs aquell espai? Perquè algunes dones l'omplen amb l'ànsia que els seus fills tornin. Però tens l'oportunitat d'omplir-lo de coses increïbles: tornar a la feina de forma més present, tenir més temps amb les teves amigues, retrobar-te amb la teva parella des d'un altre lloc. Per això està bé que ens deixin viure la maternitat amb plenitud, perquè d'alguna manera, s'acaba.
