Un contratemps que qualsevol afrontaria arquejant les celles transforma el cronista en un híbrid de dimoni de Tasmània i nena de l’exorcista hiperventilada. Així que imagineu-vos. La cap, segurament per evitar que encomanés el pànic a la redacció, li va pregar que se n’anés al carrer a fer un mirador. I tot just trepitjar el carrer, per tranquil·litzar-se , el voyeur va pensar en Einstein i en la Tercera Guerra Mundial.
Col·lapse de comunicacions i transports. Comerços tancats i restaurants reconvertits en paladares cubans que esquivaven l’apagada tan bé com podien. Amb el metro tancat, el tren inutilitzat i la ciutadania en suspens, afloren les veritats. El dia de l’ Apocalipsi no ens salvaran les autoritats, que ahir van donar una brillantíssima lliçó d’ineficàcia i lentitud. Ens salvaran persones com Eudald Riera, president d’escala.
Un president d’escala transforma la seva cantonada en un punt neuràlgic gràcies a RAC1
Així que se’n va anar la llum, l’Eudald, que presideix una comunitat en obres, a Gran Via amb Casanova, costat Besòs i mar, va pensar: “Ja l’han feta ben grossa, els paletes”. Però al carrer, un cop va veure el que va veure el cronista, es va recordar de santa Ràdio, que no falla mai, i menys si és analògica. En té dues a casa: una no funcionava i l’altra funcionava malament. Llavors va recordar l’aparell que va pertànyer al seu pare, un d’aquells lloros tan populars als anys vuitanta.
Va comprar piles i va posar RAC1 a tot drap per escoltar la programació especial de l’emissora del Grup Godó. Una estoneta després va mirar la seva mare, l’Adela, i li va dir: “ Mama, no té sentit que seguim aquí. Agafa cadires i al carrer”. I així va convertir aquesta cantonada de l’ Eixample en un punt neuràlgic, on es van arribar a concentrar centenars de ciutadans a la recerca d’informació, justament el que ningú no els donava.
A les 15.33 hores, quan un excels Toni Clapés criticava en antena que les autoritats de Barcelona, de Catalunya i del Govern central “només havien estat ràpides per col·locar el faristol amb el rètol de gabinet d’emergències”, l’Eudald infonia ànims a tort i a dret, alhora que desmentia falòrnies i tranquil·litzava a tothom que era víctima de la psicosi d’atemptats.
Escenes semblants es van veure en altres racons de la ciutat. Els oblidats transistors i ràdios de piles es van convertir de sobte en l’equivalent als rotllos de paper higiènic dels temps de la pandèmia. Llucia Ramis, escriptora i col·laboradora d’aquest diari, va comprovar en la pròpia pell com alguns comerciants apujaven descaradament els preus i aplicaven amb barra la llei de l’oferta i la demanda.
En altres ocasions, les capelletes ciutadanes no estaven motivades per un radiofònic dazibao (aquells diaris murals que s’exposaven als carrers de la Xina de Mao per informar ), sinó per un senyal altruista de wifi, com la del MediaMarkt de la plaça Francesc Macià, més buscada que mai. “Tancat temporalment per raons tècniques”, deia mentrestant un rètol a la botiga Apple de la plaça Catalunya.
Un altre vaixell insígnia i senya d’identitat del cor de Barcelona, El Corte Inglés, va romandre obert. Encara que només funcionava una de les seves escales mecàniques, tenia totes les plantes en funcionament, per a indissimulada sorpresa d’alguns treballadors: “El súper i el restaurant ho podem entendre, però i tota la resta?”. Una caixera s’acomiadava així d’una companya: “Prepara’t una carmanyola”.
Carl von Clausewitz, el gran estrateg i historiador militar, coetani de Napoleó, deia que no s’explica mai bé una batalla perquè es desenvolupa en tants fronts que és impossible veure-ho tot. I no diguem si a sobre la batalla es lliura sense llum i sense telèfons. O pitjor: amb la llum dels telèfons. L’apagada va sorprendre la clínica veterinària del carrer Balmes, oberta les 24 hores, tot l’any, en plena intervenció. “Estàvem operant una gosseta quan la llum se n’ha anat. Per fortuna, els meus companys i companyes m’han ajudat i hem pogut acabar il·luminant-nos amb les llanternes de cinc mòbils”, explicava el doctor Aleix Sebastián, que així que va sortir del quiròfan va entrar al web de Guayana Guardian per informar-se i que no ocultava la seva preocupació pels fàrmacs i tractaments que s’han de conservar en fred.
I si això passava allà, caldrà esperar per calibrar l’impacte als hospitals, residències de gent gran, clíniques dentals, farmàcies i centres sociosanitaris. Ajornar una operació pot suposar una despesa d’uns 3.000 euros i, malgrat que els hospitals van fer servir generadors, alguns van haver de començar a posposar intervencions. La foscor ens va despullar, com a alguns taxistes, cecs sense la brúixola del GPS.
Va ser un Sant Jordi sense roses ni llibres. Les multituds deambulaven per una ciutat col·lapsada, com exèrcits desorientats que no sabien com tornar a casa i miraven els mòbils per si ja funcionaven. Einstein va dir que no sabem quines armes s’utilitzaran en la tercera guerra mundial, però sí en la quarta: “Pals i pedres”. Ara també sabem com començarà la tercera: amb una apagada.
