Quan la família no és refugi

Una de les obres fundacionals de La Perla 29, ara fa dos decennis, va ser Refugi, de la britànica Jessica Goldberg. Escrita quan només tenia 25 anys, l’autora explica la història de tres germans els pares dels quals se’n van de vacances i no tornen a casa, de manera que dinamita una de les bases de la nostra societat: la família.

El 2003 la va dirigir Oriol Broggi a la sala Beckett, amb Clara Segura, Pau Miró, Mar Ulldemolins i Rafa Cruz, i ara són Lua Amat, Joan Esteve, Daniel Mallorquín i Laura Roig els que posen veu a aquesta família esquerdada.

La direcció també s’ha rejovenit ara, en mans de Mònica Molins. “Oriol Broggi tenia moltes ganes de revisitar aquesta peça i buscava una visió més jove, bastant diferent de la seva, i per això m’ho va proposar”, explica la directora. “Volia veure com respirava avui aquest refugi de l’any 2000. Però nosaltres no hem volgut veure el seu muntatge, perquè no ens influís”.

La sinopsi diu que l’Amy, la germana gran, és qui tira endavant la família arran de l’absència dels pares, mentre en Nat escriu un diari seguint les estrictes recomanacions del metge pels problemes de salut que li han canviat la vida, i la Becca cada nit balla fins a l’esgotament i té el cos ple de blaus. L’arribada inesperada d’en Sam en aquest particular equilibri ho capgirarà tot, o potser en el fons no canviarà res.

“L’obra és molt jove i els personatges són molt joves –manifesta Molins–. Parla molt des d’aquesta joventut i penso que això és molt interessant. A l’hora de remuntar-la, el primer que em vaig plantejar amb l’equip és què volem explicar o què podem explicar avui dia amb aquesta obra que es va escriure fa 25 anys. Quan la llegeixes, és una obra que respira molt de l’esperit del mil·lenni, però d’altra banda és molt atemporal. De fet, la primera acotació diu ‘el present’, i no especifica cap temporalitat”.

“El que hem fet és treballar amb aquest present una mica en viu, però no hem fet res historicista de remuntar-nos a 20 anys enrere, en absolut –continua–. Al contrari, hem estat treballant molt amb la psicologia dels personatges, amb el sentiment de pèrdua que tenen, amb la necessitat de trobar amor costi el que costi, amb el mal que es fan. I això penso que és una cosa molt contemporània, això de buscar l’amor i no saber-lo demanar o no saber-lo trobar o no saber-lo donar”.

La joventut de l’autora també es reflecteix en la joventut dels personatges: “Són uns personatges molt frescos, amb un text que llisca molt bé, i és interessant que de sobte perso­natges tan joves expliquin coses d’aquesta mena, amb aquesta índole tan tràgica o tan universal”.

Molins reconeix que sí que hi ha algunes rèpliques que avui ressonen diferent de fa vint-i-cinc anys: “És una qüestió de gènere i de rols de gènere que apareix en l’obra, que penso que ha canviat molt la manera de mirar-se al llarg d’aquests anys. Hi ha certes frases que pot dir el personatge d’un home sobre el que fa una dona que, si abans ja ressonaven, ara ressonen més. Per això ens vam plantejar si era cancel·lable, fins a quin punt ens sentim còmodes fent o dient això. Perquè l’obra és crua, amb moments molts crus, que critica la necessitat de trobar un lloc on s’estima. Però també és una peça molt humanista”, conclou la directora.