L’esperit carronyaire

Cadascú va viure com va poder la gran apagada elèctrica. Uns van haver de suportar-la estoicament anxovats en trens, túnels o estacions. D’altres hi van perdre diners a raig. A molts altres se’ls van esfumar encàrrecs, documents, pagaments. Els malalts hi van arriscar la salut. Menys dramàticament, d’altres només van haver de viure un dia de festa sense el catàleg habitual d’hipnòtiques imatges telefòniques. No van ser pocs els que van poder fer el viu-viu, com aquell cuiner espavilat que va fer un pont per activar el gas (per raons de seguretat es bloqueja quan cau l’electricitat) i, amb la cuina a 50 o 60 graus, va poder servir nombrosos menús a la clientela habitual.

Hi va haver de tot, però els mitjans de comunicació i les xarxes socials no han fet altra cosa que descriure la pitjor cara d’aquell dia: les queixes, els perills, les desolacions, les desgràcies. L’apagada va durar unes hores però ha estat descrita com un assaig d’apocalipsi.

La competència entre diverses fonts d’energia ha afavorit la batalla pel relat. Si, fins ara, a Espanya, les energies verdes estaven de moda, gràcies a l’apagada les seves rivals ja es pengen medalles. Encara no se saben les causes, però la confusió està servida. L’economia verda ha passat en poques hores del podi a la banqueta dels acusats. La polarització política ha acabat d’arrodonir la descripció tremendista i dramàtica d’aquelles hores.

Quan un partit governant es troba davant d’un atzar imprevist, d’una tragèdia natural o, com és el cas que ens ocupa, d’una conseqüència negativa del nostre complexíssim sistema de vida, l’oposició olora sang i els seus aliats mediàtics mosseguen sense contemplacions. De vegades, la incompetència és flagrant. És el cas del president valencià Mazón. Pel que sembla, es va portar com el capità Schettino, que, en naufragar el creuer que comandava, va fugir amb un bot abandonant els passatgers i la tripulació. Però fins i tot en el cas de Mazón és visiblement obscena la voluntat dels seus contrincants, tal és el delit que mostren per guanyar el botí de la desgràcia.

Davant les desgràcies, el comportament de gran part dels mitjans de comunicació i dels opositors (sigui quin sigui el seu color polític) és semblant a les aus carronyeres, que sobrevolen, àvides, els escenaris dramàtics, disposades a engreixar-se amb la desgràcia.

No, no estic justificant la hipotètica responsabilitat del Govern espanyol en l’apagada. Tampoc no pretenc diluir l’apatia de Mazón en la gestió de la dana. Només subratllo que en els moments de desgràcia col·lectiva, s’imposa l’esperit del voltor o la hiena molt per damunt de l’esperit fraternal. Les societats dominades per l’esperit carronyaire viuen en l’amargor, la por i la desconfiança, defectes que deprimeixen la vida col·lectiva.

Les xarxes socials han acabat d’empènyer la vida social cap a l’agror, que el periodisme de trinxeres està alimentant des de fa tants anys. Es fomenta la sospita. Se subratlla tot el que és negatiu. Les desgràcies són emfasitzades. Es recargolen tots els problemes. Es converteix la imperfecció en desastre. Qualsevol excusa és bona per alçar el crit de la queixa i la irritació.

Milloren les nostres societats en aquest clima destructiu? Ja es veu que no. Al contrari. Cada dia estem col·lectivament més deprimits, amargats i colèrics. L’enutjat pessimisme ambiental no ens deixa prendre consciència del fabulós nivell de vida que hem assolit: el més alt que la humanitat ha conegut en tota la història. Els índexs de depressió, violència familiar, violència autoinflingida i la quantitat astronòmica de drogues legals i il·legals que necessitem per anar tirant són símptomes d’una gran depressió col·lectiva.

Països molt més pobres que nosaltres riuen més i, malgrat tot el que els falta, estan més tranquils i confiats que nosaltres. Els nostres avis i besavis van viure la guerra, van conèixer la fam, van passar freds i incomoditats inefables, que nosaltres no resistiríem. També van riure més. Sabien relativitzar les desgràcies. Sabien celebrar el pa i el vi quan en tenien a taula. Nosaltres, en canvi, malgrat tot el que tenim, estem sempre irritats i ofesos. Som addictes al sarcasme: no sabem riure si no és veient com rellisca l’adversari. Només sabem guanyar si el rival es lesiona.