“El dòlar és la nostra moneda, però és el vostre problema”, això va dir John Connally, secretari del Tresor de Richard Nixon, a finals del 1971, a la cimera del G-10 de Roma. El 15 d’agost del 1971 Nixon havia anunciat la fi de la convertibilitat del dòlar en or (també, per cert, aranzels del 10%), peça central del sistema de Bretton Woods instaurat l’any 1944. La famosa frase de l’expansiu Connally significava que el dòlar era la moneda de referència internacional per al comerç i les finances, mentre que era gestionada segons els interessos dels Estats Units.
El dòlar representa unes tres cinquenes parts de les reserves internacionals, així com dels dipòsits i préstecs internacionals, i més percentatge encara de les emissions de bons internacionals. Es calcula que la meitat dels bitllets de dòlars estan en mans estrangeres. Aquesta posició permet als EUA endeutar-se molt a baix cost, un “privilegi exorbitant”, segons va sentenciar el president francés Valéry Giscard d’Estaing.
El fet és que recentment el dòlar s’ha depreciat, els preus dels bons del Tresor han baixat i els inversors busquen refugi en l’or en un context de turbulència dels mercats financers, quan normalment aquests abraçarien el dòlar. S’han donat explicacions tècniques per a la volatilitat dels bons del Tresor, com les estratègies dels hedge funds per aprofitar les discrepàncies entre els preus del mercat al comptat i els futurs. La realitat és que la credibilitat de la política econòmica dels EUA s’ha ressentit, amb mesures com els aranzels que van i venen, en un context d’un deute públic molt elevat de més del 120% sobre el PIB. Només faltava que es posés en qüestió la independència de la Reserva Federal.
Una de les raons potencials de la suspensió temporal dels aranzels anunciats va ser que el rendiment del bo del Tresor a deu anys arribés el mes passat al 4,5% (els preus dels bons es mouen inversament al seu rendiment), a més de la davallada dels valors de la borsa i els problemes en la cadena de producció de grans empreses multinacionals.
El reemplaçament del dòlar com a moneda de reserva és molt difícil, però l’euro podria ser candidat
Membres de la nova Administració americana pensen que la dominància del dòlar el sobrevalua i perjudica les exportacions i la balança comercial. El paper del dòlar com a moneda de reserva es posa, doncs, en qüestió. El problema és que o bé es té una moneda forta i estable que serveixi com a reserva internacional o bé s’aposta per una moneda més feble, i més volàtil, per intentar fomentar les exportacions i la reindustrialització. Els dos objectius són difícilment compatibles.
El reemplaçament del dòlar com a moneda de reserva és molt difícil per la posició que té i la inèrcia en les transaccions internacionals. Però probablement ja ha passat el seu zenit. L’erosió és possible si es deteriora la confiança en l’estabilitat de la política econòmica dels EUA, incloent-hi la responsabilitat fiscal per controlar l’enorme i creixent deute. S’hi afegeix l’ús del dòlar com a arma en les relacions internacionals, amb sancions en un món on les institucions multilaterals s’esvaeixen i els conflictes s’agreugen.
Lee tambiénL’experiment econòmic americà
No hi ha gaires candidats per fer ombra al dòlar. Monedes com el ien o el franc suís tenen una base massa petita i el iuan xinès no es pot internacionalitzar sense una liberalització del mercat de capitals local. Queda l’euro com a candidat, té el suport potencial d’una gran àrea econòmica, però els 20 països de l’eurozona no estan integrats fiscalment. A més, no té un mercat profund de bons perquè emet molt poc deute comú, encara que amb el pla de recuperació postpandèmia es financés de manera mancomunada i que el futur augment de despesa en defensa també es faci en part així.
L’euro podria agafar un lideratge mundial més gran si l’àrea euro enforteix la seva economia, manté l’estabilitat política i l’Estat de dret en un món convuls, i emet eurobons a una escala suficient. Això donaria gran estabilitat a la política monetària del Banc Central Europeu, incloent-hi l’impuls a l’euro digital. L’expansió de l’ús internacional de l’euro podria anar de bracet de l’expansió del comerç, atès l’augment que es donaria en la facturació en euros. Està en mans dels europeus que el dòlar no sigui el nostre problema.