Qui no s’ha quedat en blanc alguna vegada? Ens quedem amb la ment en blanc i el món s’atura. Quedem presoners d’un parèntesi, intentant recordar un nom, una data, una cara… buscant a l’hort neuronal alguna referència que ens tregui del no-res. I pitjor encara: la nostra autoestima se’n ressent i s’empobreix i la hipocondria se’ns desboca: “Deu ser el preludi d’una malaltia greu?”. “Diuen que així comencen segons quines coses”. La memòria, a instants adormida, sempre acaba per tornar, però nosaltres, víctimes del lapsus, ens temem el pitjor. “M’he quedat en blanc una estona, deu ser el símptoma d’alguna cosa que cal tenir en compte?”.
Quedar-se en blanc s’associa, esclar, a l’oblit, a la simple badada o a l’estrès emocional. O, en l’actualitat, a uns alts turons d’informació que se’ns superposen sense temps de processar-los i de classificar-los a la caixa negra dels records. O senzillament, això és el que pensa l’aprensiu, a una pèrdua de facultats, mentre compta la freqüència i les vegades que li passa al dia. “A la Pepita, després de furgar una estona al fitxer mental dels coneguts i conegudes, l’he anomenat Maria. Uf!, no recordava el seu nom”. Es passa una mala estona i l’oblit es converteix en obsessió.
El blanc no existeix, és la llum; el blanc és un no-color que sempre necessita un cognom:
Més específicament és el que passa amb la síndrome de la pàgina en blanc. O sigui: el vertigen, l’ansietat expressiva que s’apodera de l’escriptor o el poeta davant la incapacitat de seguir el seu procés creatiu. Sense idees. Un bloqueig temporal però invalidant. En blanc. El pànic de l’estudiant davant l’examen que ha d’emplenar.
I la síndrome de la tela en blanc, una pissarra nívia que desafia el pintor en sequera. Un mirall de la imaginació adormida que després de la crisi pot resultar interessant, però: “Tornarà?”. “¿Quan?”. El dubte permanent de l’artista. Serà possible recordar en aquesta cada vegada més desmemoriada societat? L’excés d’informació, la IA i la ubiqüitat gairebé infinita de les pantalles amenacen d’eliminar tot estímul que afavoreixi anar contra la síndrome de la pàgina en blanc. Un eufemisme: avui tothom tecleja. La fi de l’estilogràfica, del llapis, del guix, de la pissarra, del paper secant. I la cal·ligrafia. I la grafologia.
Lee tambiénEls complexos de Trump
El blanc no existeix, és la llum. El blanc és un no-color que sempre necessita un cognom: blanc ivori, blanc os, blanc trencat, blanc neu, en fi..., sempre blanc i alguna cosa. O blanc monjo. O blanc d’Espanya. El blanc d’un naufragi mental. El color benigne d’un núvol i el seu perfum imaginat. Un passeig per la llum, el blanc, el no-res. Allò que ningú no podrà explicar: el blanc zero final.