Reaprenent a jugar amb Albert Camus

Molt sovint sentim i diem que el món és cada vegada més infantil, més lúdic –i menys lúcid–, que no ens prenem res seriosament. Però potser és al contrari i ens hem oblidat de jugar de debò, perquè el joc és una cosa molt seriosa, tant com per haver modelat els adults que som.

“Escric perquè vaig jugar seriosament”, assegurava divendres Leila Guerriero en la conferència inaugural de les Trobades Camus, que ja fa nou anys que se celebren a Sant Lluís, tres dies intensos de reflexió promoguts per Miguel Ángel Moratinos i que dirigeix Sandra Maunac, amb la intenció de convertir-los en una mena de Davos cultural convidant escriptors, pensadors i artistes de tot el món a partir de la relació amb l’escriptor i filòsof francoalgerià, enguany sota el lema “Juguem per meravellar-nos”.

En un espai meravellós del centre d’art Hauser & Wirth, amb el públic de cara al mar a l’Illa del Rei, Guerriero va recordar els seus jocs de petita, quan s’hi concentrava tant que a casa deien: “No la molesteu, que està jugant”, i després d’haver escrit que ja no juga a res s’adona que en realitat és “una jugadora compulsiva”, que “l’escriptura i el joc ocupaven el mateix espai”. Després, el duet Tarta Relena van fer un concert entre el virtuosisme vocal i la tecnologia fina impossible d’entendre sense sentit de l’humor acompanyant la transcendència.

Com que el joc és seriós, l’il·lustrador de premsa suís Patrick Chappatte –Der Spiegel, The New York Times, Le Canard Enchaîné, entre d’altres– va mostrar les contradiccions d’una llibertat d’expressió que avui es fa servir per inundar el món de soroll alhora que fa arrelar l’autocensura. “El món s’està desfent, però sense sàtira política, qui li dirà al rei que va despullat?”. Pel periodista Edwy Plenel, fundador del digital Mediapart, “la catàstrofe és com la Medusa, que si la mires de cara et paralitza”, però cal “construir l’esperança amb alegria i no permetre que guanyi la tragèdia”, i recordava un vídeo de nens palestins que explicaven que ja no juguen, però així i tot tenien moments per mantenir l’alegria.

Hi van passar també expertes camusianes com Agnès Spiquel o Anne Prouteau, cineastes com Paula Ortiz –per qui “l’art és un acte suspès en una felicitat honesta que crea alguna cosa que no existia”–, artistes com el palestí Salman Mawati –supervivent de cinc guerres, va créixer a Gaza amb la impressió que guerra rere guerra els palestins no importen a ningú, que té entre els motius artístics els escacs, “una lluita en què no mor ningú”, i treballa en una nova llengua que no representi cap poder–, fotògrafs com l’egipci Mohamed Mahdy o la directora de l’agència Magnum, Cristina de Middle, que va acabar amb un fantàstic bingo trucat on tothom guanya, la dibuixant de còmics libanesa Lena Merhej o la bailaora Yinka Esi Graves, que recordava que “la comunitat afrodescendent sovint ha hagut de jugar a fet i amagar per sobreviure” i va acabar fent posar el públic dret per respirar arrelant-se a terra. Els músics Germán Díaz i Benxamín Otero van fer de flautistes d’Hamelin amb instruments fantàstics com caixes de música que fan màgia o una serra, a més de la viola de roda i el corn anglès, diumenge va tancar amb una actuació el magnífic titellaire Alex Mihailovski.

Per Jordi Carrión “no podem tornar a ser nens, però l’adolescència és el pont que ens hi du”, i va rememorar hores i dies i anys jugant a rol: una part de la seva escriptura ve d’allà. L’escriptor Ben Okri va fer una defensa aferrissada de “l’esperit del joc”, començant per un record d’infància: “Tenia uns set anys i vaig sortir fora a jugar. A Nigèria hi havia una guerra civil i jo no ho sabia, i vaig veure uns cocodrils al riu. Algú em va donar un clatellot i em va preguntar què feia mirant els morts a l’aigua”. “El joc és la llibertat de la ment, i cal jugar sense cap culpa”, va dir, per recordar que “no hem de tenir por de fer el ridícul, i menys en aquesta terra del Quixot, el meu heroi”. Juguem, encara que sigui a fer veure que som nens grans.