Isabel Díaz Ayuso diu que destinarà 500.000 euros a l’any per als homes víctimes de violència sexual, la mateixa xifra que dedica a les dones. Resulta com a mínim insòlit que la presidenta de la Comunitat de Madrid dediqui la mateixa quantitat a combatre les agressions sexuals que pateixen els homes i les que pateixen les dones perquè, només tenint en compte el que revelen els mitjans de comunicació, és evident que elles pateixen aquesta violència en una proporció molt més alta que ells.
Consultar estadístiques sobre aquest tipus de delictes no és fàcil perquè les dades estan força disperses i són incompletes. És cert que no deu ser senzill confeccionar-les. En primer lloc, perquè molt sovint les agressions no arriben a sortir a la llum. Segons un estudi sobre la Percepció de la Violència Sexual de la Delegació del Govern contra la violència de gènere, les víctimes no denuncien per por, per vergonya o manca de confiança en el sistema judicial.
Es considera que només entre l’11% i el 20% de les dones que han patit violència sexual presenten denúncia formal. I en el cas dels homes, s’estima que la taxa de silenci és també molt alta. En segon lloc, perquè qui acostuma a recollir les dades és Interior i per a això es basa en les denúncies. A l’Informe sobre delictes contra la llibertat i indemnitat sexual de la Secretaria d’Estat per a la Seguretat, en definir la metodologia utilitzada explica que per al seu còmput es tenen en compte els fets dels quals han tingut coneixement una sèrie de cossos policials, que cita. Dit d’una altra manera, si la víctima no ha donat part en seu policial, l’agressió no existeix.
És veritat que el Ministeri d’Igualtat, la Conselleria d’Igualtat de Catalunya i alguns observatoris, governamentals o independents, elaboren informes sota el paraigua genèric de “violència masclista” o “violència de gènere” dins dels quals es troba la violència sexual, però les dades no es desglossen de manera sistemàtica malgrat que aquesta és una categoria especialment greu i amb dinàmiques pròpies.
Ni la Conselleria de Salut ni el Ministeri de Sanitat tenen estadístiques fiables sobre les víctimes
Una d’aquestes dinàmiques pròpies són els efectes sobre la salut, física i sobretot mental. Segons l’article “Sexual assault victimization and psychopathology”, publicat aNational Library of Medicine: “Els resultats indiquen que les persones que han estat agredides sexualment presenten (…) un risc més gran per a totes les formes de psicopatologia avaluades, i associacions més sòlides per a l’estrès posttraumàtic i la conducta suïcida”. No podem oblidar el suïcidi, encara no fa un mes, de Virginia Giuffre, la dona que va denunciar Jeffrey Epstein i el príncep Andreu d’Anglaterra per abusos sexuals, la família de la qual atribueix a aquestes violacions la seva pèrdua de ganes de viure. Els efectes sobre la salut mental són una dada molt rellevant.
Així doncs, una esperaria trobar estadístiques fiables a la Conselleria de Salut i al Ministeri de Sanitat, que podrien demanar-les als hospitals, però no n’hi ha. I, no obstant, és als hospitals on van la majoria de les víctimes, fins i tot les que, després, no denunciaran. En aquest sentit, destaca (i potser no n’hi ha cap altre) l’hospital Clínic de Barcelona, que sistematitza i publica xifres concretes sobre els casos que atén. Al seu informe Violència sexual atesa a l’àrea d’urgències de l’hospital Clínic de Barcelona, elaborat per la comissió de Violència Masclista i Salut, explica que va atendre 784 casos d’agressions sexuals durant el 2024, un 15,6% més que el 2023; el 87% de les víctimes van ser dones i el 13% homes. I fins ara el 100% dels agressors eren homes, encara que actualment ha baixat fins al 99,9% perquè s’ha detectat alguna dona en agressions grupals. I les agressions grupals representen l’11% del total.
Lee tambiénCom dèiem ahir
Lamentablement, malgrat que la majoria dels organismes esmentats fins aquí tenen protocols per abordar la violència sexual, no produeixen dades significatives quant als problemes de salut derivats. És un contrasentit plantejar procediments sense saber què està passant i sense tenir dades fiables, contrastades i representatives de tot el territori. Necessitem polítiques públiques que exigeixin als hospitals elaborar informes anuals en la línia dels de l’hospital Clínic de Barcelona.