Se sol pensar que la pertinença va lligada a quedar-se on s’ha nascut. Des del bressol parlar la llengua del lloc, conèixer els noms dels carrers i les històries que els travessen. Però què passa quan quedar-se esdevé un privilegi massa car, tant que un s’hi juga la pell? Quan l’única manera de sobreviure és fugir?
A La tercera fuga, l’obra que Victoria Szpunberg ha escrit amb Albert Pijuan i dirigeix a la Sala Gran del TNC, la pertinença no deriva del territori, l’idioma o una genealogia arrelada. Recorre un segle d’història, des de la ciutat ucraïnesa de Berdítxiv fins a la Barcelona d’avui, passant per l’Argentina de la dictadura militar, i ho fa seguint els fils d’una família jueva marcada per la diàspora. Pertànyer, en vocabulari szpunberguià, vol dir resistir, encarnar, recordar. També parlar, riure i carregar la memòria dels tombs de tres generacions en més d’una llengua, testimoni d’un llarg periple.
A ‘La tercera fuga’ de Victoria Szpunberg, la pertinença no deriva del territori o l’idioma
Szpunberg –nascuda a Buenos Aires, criada al Masnou, filla d’exiliats argentins i neta de jueus de l’imperi rus– no en fa, d’això, un relat de trauma. Fa teatre en català, travessat d’altres idiomes, amb gràcia, ironia i rituals que encarnen la memòria, posen el cos al centre i fan visibles les fronteres. El text arrenca amb un casament truncat per un pogrom. “Una boda és com un enterrament, però amb músics”, sentim dir. Més endavant, en un delicat homenatge, apareix un cameo de la poesia del pare de l’autora, Alberto Szpunberg. I en tot sobresurt una manera d’escriure szpunberguianament, feta d’esquerdes, barreja, sentit crític i humor com a escut. No hi trobem discursos essencialistes ni exhibicions íntimes. Sí que hi ha història, art, paròdia, música, un fals rabí i coaches que ensenyen accent porteño o català.
Lee tambiénParaules contra míssils
A La tercera fuga pertànyer no és brandar una identitat, sinó habitar-la com a lloc en disputa. Eixampla la catalanitat no per afegir-hi un origen forà, sinó per mostrar-la capaç d’acollir el que s’ha hagut de reinventar per poder-se dir. Fugir és una forma radical de pertànyer, de preservar-se i complexificar la mirada. En el cas de la família de l’autora, va ser la manera de continuar narrant-se.