Eurovisió sempre ha estat un d'aquells tiberis habituals a les xarxes. I, com ja va passar l'any passat, aquesta vegada se li va sumar potser la disputa ideològica més aspra del món occidental: Orient Mitjà. Un còctel que no és nou, però que, passat un any, amb tot el que hem vist —i tot el que hem evitat veure— de Gaza, ha posat en dubte els fonaments mateixos del festival. Aquest banquet de frivolitat que vol ser Eurovisió, símbol de la illa de pau a la que aspira ser la Vella Europa, ja mai serà així si la geopolítica no acompanya, i esdeveniments com aquest no faran més que posar al descobert les nostres hipocresies i dobles vares amb més vivesa que mai. És el que va succeir aquest cap de setmana.
Els partidaris del boicot a Israel i a la seva representant Yuval Raphael van ser o bé majoria —impossible de quantificar— o, com a mínim, els que més es van deixar veure a la xarxa. Contrasta aquest clam contestatari amb el famós televot, en el qual molts televidents europeus —i espanyols— van voler exhibir la seva proximitat a Israel malgrat el que diuen les cròniques. Un sospita que, si les trucades al boicot realment van prosperar, el que passar és que tot el camp queda lliure per als acòlits, que voten amb fruïció i entusiasme per donar una lliçó als altres. La batalla cultural es lliura a tot arreu. “Un altre any que votaré Israel sense haver escoltat la cançó”, assegurava la diputada del PP, Ester Muñoz, sense anar més lluny.
Així podrien explicar-se, per exemple, els 12 punts d'Espanya -como d'altres parts del continent— a Israel, que contrasten amb el que reflecteixen les enquestes sobre el que pensa l'opinió pública espanyola d'Israel. Mentre uns s'avergonyien a X dels seus compatriotes i celebraven la victòria in extremis d'Àustria, els d'“Israel només es defensa” i que creuen que tothom és terrorista es van deixar els polzes al telèfon. Per descomptat, si Raphael va cantar bé o no era el menys important. Allò que s'havia de destacar, en el seu cas, era la tragèdia a què va sobreviure.
'New Day Will Rise', la cançó de Yuval Raphael en el concurs d'eurovisió
En la batalla digital hispànica, en la que òbviament es barreja l'intern i l'extern, va cobrar un especial protagonisme el paper de RTVE. No és habitual presumir de tele pública, però va ser així. Va agradar entre els antisionistes la “valentia” dels comentaristes durant les prèvies. I va agradar fins al punt que l'amenaça de sancions de la Unió Europea de Radiodifusió (UER) a la cadena espanyola si es repetien tals “al·lusions polítiques” va suscitar una rara onada de solidaritat a favor de pagar. “Dono permís perquè es faci ús dels meus impostos per pagar aquesta multa”, indicava @elojoquetodolv. “Els meus impostos han d'anar a pagar la multa, no a finançar genocidis”, assenyalava @comuflauta. Finalment, RTVE va emetre un missatge previ a la gala demanant explícitament “Pau i Justícia per a Palestina”, una cosa que va entusiasmar molts usuaris de les xarxes. “Orgull de televisió pública”, va ser el més repetit.
Enmig de l'exaltació digital, apareix un aliat inesperat: la televisió belga emet un missatge de semblants característiques però, en el seu cas, durant la cançó israeliana. O almenys és el que es diu en les xarxes...pero només a Espanya. Aquest polígraf d'estar per casa va voler comprovar si era cert, i sospita que no: cap mitjà belga respectable no es feia ressò de la notícia quan, en canvi, sí que destacaven el gest espanyol. Però és que a més, la VTR flamenca, a través dels sindicats, sí que va dur a terme aquesta mateixa protesta el 2024 —i aquesta sí que està clarament documentada—, mentre que aquest any ho van fer en semifinals. Compte doncs: ni tan sols els que es veuen en el costat correcte de la història no s'escapen de la temptació, i la trampa, d'una possible fake new.
El suposat clamor a X a favor del boicot va contrastar amb els 12 punts del televot espanyol a Yuval Raphael: la guerra cultural es va lliurar en tots els fronts
Vist tot plegat, la política va tornar a ocultar la música, per molt que la mateixa organització s'entossudeixi a despolititzar el festival renyant els que expressen alguna opinió o llueixen alguna bandera inoportuna. Entre trucades al boicot, els usuaris assenyalen dues contradiccions flagrants en el discurs oficial. D'una banda, fer fora a Rússia del festival per la seva invasió d'Ucraïna va ser un gest absolutament polític, com ho és el fet de mantenir a Israel en el concurs malgrat les peticions, aquest any ja de caràcter oficial, de revisar-ho. “Qui digui que Eurovisió no és un espai per a això que expliqui per què a Rússia se li veta i a Israel no”, assenyala @EduardoSaldania. La clau la dona @delamopablo: “La principal raó per la que Israel no ha estat expulsada d'Eurovisió —a diferència de Rússia després d'envair Ucraïna— és geopolítica: Israel és un aliat d'Occident. La doble vara respon a interessos estratègics, no a principis universals”.
Lee también
Però és que és més: resulta que Israel, si no va fallar l'EGB, no s'ubica a Europa, sinó a l'Orient Mitjà. És a dir, a l'Àsia. No són pocs els que el recorden a X. “Si participa Israel perquè no Egipte, Tunísia o Algèria?”, se'n pregunten alguns, estirant una mica la geografia. Exacte: la resposta torna a ser política. Com polític és votar sense escoltar una cançó o polític és enviar a cantar Basilea —seu, per cert, del primer congrés sionista de la història— a una de les víctimes dels atacs del 7-O.
Si és que alguna vegada això anava de música.
