S’acaba de reeditar –una edició millorada de tapa dura, il·lustrada amb un quadre de Paula Rego (The Dance, 1988)– l’obra canònica en vers de Joan Margarit (Sanaüja, 1938-Sant Just Desvern, 2021): això és, tots els poemes salvats per l’autor, el corpus líric que conforma el seu llegat. Els primers llibres hi pateixen una poda molt severa, i es resumeixen en l’obra factícia, de títol tan significatiu, tan polisèmic, Restes d’aquell naufragi (1975-1986). És a partir de Llum de pluja (1986) que l’autor considerà intocable la seva veu, tan distintiva.
I és així, llegida de punta a punta (o rellegida, per a molts de nosaltres), que la poesia de Margarit adquireix tota la seva fondària, tota la seva transcendència. Se’n desprèn la imatge d’un creador apassionat, indefallent, molt segur dels seus principis estètics (i ètics). La poesia de Misteriosament feliç (2008) que va dedicar a Paul Celan, Llegir poesia (probablement, una de les més controvertides entre les que va publicar), resulta, en aquest sentit, un exemple diàfan de la seva rotunditat: com que, en acabar un llibre de Celan, el jo que ens parla (el de l’autor) reconeix que “no sé què m’ha dit / ni què em volia dir”, conclou que “els poetes hermètics tenen por”. Quina afirmació més temerària!
El fet, però, és que la poesia de Margarit reflecteix molt bé l’home: més encara, n’és un portentós autoretrat moral. D’una de les tres composicions titulades Poètica que podem llegir en aquest volum –una peça d’Els motius del llop, de 1993–, n’extrec els versos finals, que sintetitzen molt bé el programa estètic (i, doncs, ètic) del poeta: “Pels fills morts, pels amors sense demà, / pel demà que amenaça com una arma, / per tant de mal boirós que no és notícia. / Per tot això s’escriu la poesia”. Són, tots quatre, temes que han substanciat la lírica de Margarit.
Joan Margarit a casa seva a Sant Just Desvern (Barcelona) en una imatge de l'any 2020
Més enllà d’això, però, cal agrair a l’obra margaritiana la claredat, que ja destacava José-Carlos Mainer en el seu pròleg del 2014, tot fent-la derivar de “l’exigència d’un art útil i dolç”. Aquesta condició formal no està gens renyida, esclar, amb la profunditat del que antigament se’n deia el missatge. A més, i de seguida em referiré a la sàvia construcció del poema, devem als versos de l’autor aquelles atmosferes tan sovint amarades de pluja, i els escenaris, entre alguns altres, de mar, que, en tota la seva fondària i llunyania, són proclius a la soledat, a una certa malenconia, fins i tot a la devastació moral; li devem, també, el record admirat de Grècia, o la insistència en el valor simbòlic de la construcció, que va fonamentar l’altra gran vocació de la seva existència: l’arquitectura. La poesia de Margarit és, també, la proclamació del mite de Raquel, la dona estimada, i la visió esmunyedissa de la noia d’ulls blaus que apareix en alguns versos, al llarg de la seva obra. I la preeminència de la geografia per damunt de la història: és per això que va considerar que estimar era un lloc.
“Jo em crec el que passa en la nit / estrellada d’un vers”, assegura en els dos versos finals de Dona de primavera, d’Edat roja (1991). Davant aquella orgullosa seguretat que remarcava –la del creador que se sap representant privilegiat d’una estètica–, aquesta encesa proclama a mi sempre m’ha semblat més aviat pròpia de la candidesa de la joventut. Sigui com vulgui, Margarit és un poeta sòlid, i aquest volum n’és la prova. Sabia construir molt bé els seus poemes (deixem ara a banda si la seva llengua té el do del cant o no, que no). N’esmentaré tres exponents, que em semblen especialment reeixits. El poema Primer amor d’Els motius del llop, el de la navalla. El pretext serveix amb una gran precisió el tema: l’adveniment de la mort. Passa una cosa semblant amb L’oracle, d’Aiguaforts (1995): el tema és el mateix, però l’anècdota és el raig de sang que s’escola del coll d’una cabra sacrificada, interpretat quaranta anys després, “mentre pixes sang”. El tercer exemple, la delicada poesia titulada Perdiu jove, de Càlcul d’estructures (2005): el pretext de l’ocell ferit fa recordar la filla morta, “Un ser fràgil / que ara també és darrere d’una pedra”.
Joan Margarit
Tots els poemes (1975-2021)
Proa. 842 páginas. 28,90 euros