Un diari de la capital, estendard de la denominada premsa seriosa, va publicar dilluns un article sobre l’última edició d’Eurovisió, titulat “Sis experts analitzen el festival”. Com que tinc dificultats per entendre l’èxit d’aquesta competició –el canvi fet, l’adoració dels fans, la politització, els rius de tinta que fa córrer, etcètera–, vaig iniciar la lectura de l’esmentat article molt motivat. Però en acabar-la, només quedava clar que segons tals experts la representant espanyola va actuar de manera impecable, que Àustria va guanyar merescudament, que Espanya ha d’introduir canvis si aspira a tornar a triomfar al festival (cosa que no passa des del 1969, fa 56 anys) i que la presència d’Israel, després de causar 50.000 morts a Gaza, crea malestar.
Torno, doncs, a les meves dificultats de comprensió, començant per l’evolució del festival. Al principi tenia un component experimental –emissió televisiva en directe i simultània en diferents països–, a partir d’una competició internacional de cançons pop molt formal. Ara és una autoparòdia, on conviuen vocalistes a l’antiga amb els que creuen que participen en un combat de friquisque guanya el més extravagant o qui gasta més en parafernàlia escènica. Aquest any hi va haver de tot: vestits brilli-brilli, escots abissals, fum, flames, malbaratament lluminós, cromàtic i videogràfic, una sauna, pterodàctils...
La revista Esquire s’ha referit a Eurovisió com “ the most glittering shitshow”. Podríem traduir-ho com “el despropòsit més rutilant” (tot i que d’altres preferiran una definició més pudent). En qualsevol cas, és obvi que la importància que molts països atorguen a un embolcall escènic recarregat, cacofònic, embafador, pot acabar enfosquint les cançons. I, de passada, acostant el festival a un format que el comentarista britànic Terry Wogan, que el va seguir 35 anys, va descriure amb precisió àcida: “Es preveu que sigui dolent, i com més dolent és, més divertit resulta”.
Sobre l’adoració que els fans professen al festival no diré res, tret que no la comparteixo, per més que l’audiència superés, només a Espanya, els sis milions de televidents i el 50% del share. Però sobre la politització del festival sí que cal dir coses. Primera, que es nega en la prime- ra línia del codi de conducta, en què es qualifica d’“esdeveniment no polític”. Segona, que sempre ha estat polititzat: recordo el recompte de vots quan l’amenitzava José Luis Uribarri amb els seus comentaris, reflex d’una geopolítica i una diplomàcia rudimentàries, mudables segons si els vots eren o no eren per a la cançó d’ Espanya, aleshores un país encara en semiostracisme, al qual qualsevol ressò internacional li anava bé. Els anys passen, però el xovinisme perviu. Un altre diari seriós, aquest gallec, va titular així el paper de la diva espanyola: “Va arrasar sobre l’escenari de Basilea (...) Tot i que els vots no van acompanyar i va acabar al lloc 24” (de 26).
El festival d’Eurovisió va néixer el 1956 i ja hauria d’anar pensant a retirar-se
Dit això, la política la va posar aquest any Israel, que amb la mortífera invasió de Gaza ha transformat el títol de víctima que ostentava el poble jueu des del genocidi nazi en el de la comunitat que va triar un Govern genocida. Potser no fou casual la selecció com a representant d’Israel d’una supervivent de la matança de Hamàs de l’octubre del 2023. Tampoc no va sorprendre la posició de TVE, que abans de retransmetre la gala va difondre missatges de suport al poble palestí. En un món on les xarxes atreuen els fanàtics com les bresques de mel les mosques, qualsevol plataforma amb gran audiència es fa servir per propagar idees polítiques. És així, tant si ens agrada com si no.
Lee tambiénD’on va sortir Pepe Mujica
Pel que fa als rius de tinta que genera Eurovisió, hi afegirem que són massa cabalosos. Perquè és poc el que es pot dir d’interès sobre un festival que abraça l’oripell audiovisual i l’autoparòdia, i de fet és una expressió decadent de l’europeisme. Perquè la seva raó de ser experimental està amortitzada, i el seu valor com a laboratori de creació musical és més que discutible. I perquè el vot electrònic és manipulable i li resta fiabilitat.
Eurovisió va néixer el 1956 i ja hauria d’anar pensant a retirar-se. Però ens temem que pot tenir una llarga vida al davant.