Què és el luxe? Aquesta pregunta travessa el temps des que una determinada classe social va començar a tenir més diners que la resta i va decidir invertir-los en signes de prestigi. Fossin fastuoses tombes a l’antic Egipte, quadres devots amb el donant en primer pla als Països Baixos al segle XVI, els equipatges de luxe dels viatgers de l’Orient Express al XIX o el naixement de les cases d’alta costura a Europa al XX, comprar coses exclusives i úniques ha estat el tret distintiu d’aquesta classe social. I dels que en volen formar part, només cal preguntar-l’hi al Gran Gatsby.
I al segle XXI? Doncs de moment es veu una transició entre el que sobreviu i el que encara no ha acabat de néixer. Com a fenòmens nous: la vulgarització del luxe a mans de nou-rics de primera generació, especialment de països allunyats del continent europeu, on encara perduren els grans noms. Des de la crisi del 2008, els clients del luxe han estrenat passaports, i les cases de moda sòbries i elegants omplen ara les seves bosses i col·leccions d’ostentosos logotips i molt de daurat. De la mateixa manera, els cotxes d’alta gamma s’han convertit en bibelots exagerats que s’acosten estranyament als vehicles tunejats a mà de l’altra banda de l’escala social.
El fenomen més destacat del segle és que el luxe s’adotzena
Potser el fenomen més destacat del segle és que el luxe s’adotzena. Tot i que algunes marques intenten mantenir el mite de la peça única, està clar que les llistes d’espera són artificials i destinades a fer pujar el preu de bosses de mà fins a posicions absurdes. Des del moment en què no cal viatjar per comprar a les principals marques, que tenen botigues obertes a gairebé totes les ciutats mínimament importants, és evident que els seus productes ja no es fabriquen per centenars, sinó per centenars de milers.
Lee tambiénVenim del sud i del nord
En el fons, els que inverteixen en el presumpte luxe actual no estan tan lluny dels col·leccionistes de Funkos, aquests ninots de plàstic de cap gros que simulen personatges reals o de ficció, que s’acumulen per centenars a moltes cases, tancats a la seva capseta de plàstic transparent. Com a mínim no són tan incòmodes com la bossa Hermès més desitjada, que recorda estranyament les que portaven les àvies als enterraments.