Ràbia i impotència

Ràbia i impotència són les emocions que sento en llegir el cas de la nena que, sota la tutela de la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), ha estat violada per molts homes i en llegir que no són clars els comptes de molts centres. I em sento així perquè, com a diputada de l’onzena legislatura, vaig denunciar aquestes irregularitats i d’altres el juliol del 2016 i el gener del 2017.

Per preparar les interpel·lacions que vaig fer al ple, vaig tenir en compte en primer lloc les dades que publicava la DGAIA­ a la seva pàgina web, que demostraven de manera òbvia que alguna cosa estranya passava i que van ser despenjades tot just vaig acabar la intervenció. També em vaig basar en els testimonis de moltes famílies. Recordo especialment una mare que havia adoptat en solitari dos germans a Espanya i que cada any havia de passar pel control preceptiu. En un d’aquests controls li van prendre la custòdia de tots dos per les queixes de la filla, ja adolescent, que no admetia l’autoritat materna. Mesos més tard, la noia es va escapar del centre i va tornar a casa per demanar ajuda perquè s’havia quedat embarassada d’un home jove, amb qui “sortia”. 

També vaig utilitzar el testimoni d’educadors socials, lligats de peus i mans si no volien perdre la feina, molt crítics amb les declaracions de desemparament fetes pels Equips d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (EAIA) i amb la manca de transparència per la gestió de les ajudes rebudes pels centres. Per què, es demanaven, alguns recorren a la roba de bene­ficència quan reben una quantitat més que considerable per cada criatura que acullen?

Tot el que vaig denunciar: manca de seguretat jurídica en els procediments de desemparament, coaccions a famílies i treballadors, trencament del vincle familiar a canvi moltes vegades de res (per exemple, els adolescents i les adolescents en acollida són els que tenen pitjors resultats escolars), convivència de criatures amb adolescents problemàtics, situa­cions de violència, aprenentatge de models indesitjables... Tot, dic, va anar seguit d’una sèrie de demandes que el Parlament va aprovar, però que, en decaure la legislatura, ningú no va tenir en compte.

M’alegra que el Govern de Salvador Illa hagi decidit “arribar fins al final per aclarir uns comportaments execrables i condemnables”. I m’imagino que també es produirà un canvi radical de model. Perquè l’actual model assistencial, deutor dels antics hospicis franquistes, s’ha de transformar en un de preventiu i d’atenció comunitària.