Girona reeducada

A Girona, com a tantes ciutats, s’ha imposat un sistema de recollida d’escombraries molt exigent amb els usuaris. No podem llençar totes les escombraries cada dia, sinó que hem d’obeir un calendari setmanal que ens indica la fracció diària que correspon. Un dia toca l’orgànica, l’endemà el paper, l’altre les restes, etcètera. Cada usuari té l’obligació de tenir un carnet, sense el qual el contenidor no s’obre. En teoria, el reciclatge ha d’augmentar, ja que, si abans era recomanat, ara és obligatori. Però temo que els gironins reciclen menys avui que ahir. Els que no reciclaven continuen sense fer-ho i alguns dels que reciclaven han deixat de fer-ho.

La majoria dels gironins no viuen en mansions, sinó en pisets, molts dels quals no tenen safareigs ventilats on deixar les escombraries durant dies sense perjudicar la higiene de l’habitatge (sobretot ara que comença a fer calor, les restes de menjar fermenten, fan pudor i convoquen formigues i paneroles). Consti que no és el meu cas. Per sort, disposo d’un safareig ventilat on puc complir, obedient, les exigències d’un sistema de recollida d’escombraries que s’ha apujat un 25%. El servei s’ha restringit severament, però els preus han augmentat amb alegria.

Sense remordiments, veïns, coneguts i saludats confessen que han deixat de reciclar. Llencen cada dia la bossa plena de tota mena de deixalles. D’altres no tenen carnet i deixen les escombraries amuntegades al costat dels contenidors. N’hi ha que les porten als barris on el sistema encara no s’ha implementat. Per això, la policia municipal té ordres de multar els que fan “turisme d’escombraries”.

Girona està de moda, però bruteja cada dia més. Un amic em deia que ben aviat tornarem a sentir el xof de les bosses que en temps passats es llençaven al riu Onyar. El nou sistema no s’aplica als barris residencials, que tenen servei porta a porta. Per a les cases unifamiliars és ideal, però en els blocs de pisos d’aquests barris, els cubells d’escombraries s’acumulen al carrer de manera entre arcaica i depriment.

Més encara: botigues, bars i restaurants han de deixar les escombraries (cartons, orgànics, piles de plàstics) davant del seu negoci. Passen unes petites camionetes elèctriques a recollir tot això. Com que molts carrers de l’Eixample de Girona són estrets: cal surfejar entre les deixalles al vespre, i esquivar els cubells escampats de qualsevol manera a l’alba.

Més encara. L’Ajuntament és partidari de la “naturalització” de la ciutat. Han sembrat espècies autòctones als parcs i escocells. No es treuen les herbes dels marges i escletxes. “Contra natura, cultura”, deien els noucentistes, partidaris de la higiene i la modernitat. Un segle més tard, la consigna és antagònica: “Contra urbanitat, natura!”. La urbanitat afavoria la higiene, separava la ciutat del camp i domesticava la natura als jardins. Ara la ciutat està en mans de les deixalles i els insectes. Hi regnen gossos i coloms. És per al nostre bé que ens fan pagar més per tenir la ciutat brutoia i plena d’her­botes.

Un regidor –químic, molt format– va dir l’altre dia per televisió: “Sabem que hi ha discrepants, però a poc a poc ja els anirà agradant el verd”. Amb la calor, el verd de la “naturalització” ja grogueja; i més que ho farà. Quan tot estigui sec, farà tristesa de veure. Continuaran dient que abanderen el verd. Tenen dret a fer-ho. El seu poder emana dels vots. Ara bé, ells no volen manar, només: volen reformar els nostres gustos i moralitzar les nostres creences. No t’agrada l’herba salvatge sortint de les escletxes d’edificis i voreres? “Ja t’anirà agradant”. Voldries una ciutat neta i ordenada? Ja t’anirà agradant la brutícia i el desgavell. Voldries que l’herba dels parcs (no la gespa, el gram de tota la vida) estigués segada i sense femta de gossos? Ja t’agradarà la naturalització. Creus que vius en una ciutat? T’equivoques, viuràs com si estiguessis al camp. Manar ja no significa governar amb estalvi, prudència i eficàcia, sinó fer discursos morals i usar el pressupost del comú per experimentar teories no contrastades. Actuen com si la seva ideologia fos un bé superior als gustos de la gent. Desconfien de la condició humana. Se’n diu reeducació i és un vell anhel de les ideologies totalitàries.