Em produeix certa malenconia utilitzar aquesta secció per recomanar una pel·lícula recent perquè gairebé sempre passa que la pel·lícula en qüestió (diguem que una pel·lícula per a minories) ha desaparegut dels cinemes quan el meu article surt publicat. Per què s’hauria de parlar d’una cosa que ja no és a les sales i tampoc a les plataformes encara? En fi, ignoro si la meravellosa Lo que queda de ti continuarà demà a les cartelleres o haurà anat a parar als llimbs de les pel·lícules que no veu ningú, però no em resisteixo a recomanar-la.
Fotograma de 'Lo que queda de ti'
Lo que queda de ti explica la història d’una pianista que torna al seu poble arran de la inesperada mort del pare i se sent obligada a triar entre les seves dues vides: la de la pianista que ha arribat a ser i la de la ramadera que hauria pogut ser. Una història tan senzilla dona per a molt si, com en aquest cas, qui te l’explica la sap explicar: dona perquè coneguis la protagonista com si fos de la teva família, perquè tot el que li passi t’interessi i t’importi, perquè ploris amb ella en les seves hores baixes i celebris les seves petites o grans victòries.
Faig un repàs de les últimes pel·lícules que he vist el darrer mes i me’n surten algunes que comparteixen alguns trets amb Lo que queda de ti. Penso en Una quinta portuguesa, on els protagonistes també trien entre les seves diverses vides possibles. O en Sorda, que ens convida a veure la vida des de la perspectiva d’una dona jove (i, en aquest cas, amb discapacitat auditiva). O en La buena letra, adaptació de la novel·la de Rafael Chirbes, una història de família que també parla d’absències.
No són poques les característiques que tenen en comú aquestes quatre pel·lícules: la recerca continguda de l’emoció, la subtilesa en el plantejament dels conflictes, l’atenció a la complexitat de l’ànima humana, la vocació intimista, la recreació d’ambients domèstics, l’absència de tirotejos i persecucions, la presència del món rural per davant de l’urbà... Les quatre pel·lícules aconsegueixen, a més, l’objectiu màxim del cinema i la literatura, que no és cap altre que connectar-nos amb la resta de la humanitat, fer-nos sentir que no estem sols al món i que res del que els passi als nostres semblants no ens pot ser aliè.
Només un de cada tres llargmetratges espanyols està firmat per una dona, però venim d’un 7%
Sí, he omès els noms dels directors de les quatre pel·lícules, però qui estigui al corrent de l’actualitat cinematogràfica es deu haver adonat que no es tracta de directors sinó de directores: quatre dones ( Gala Gracia, Avelina Prat, Eva Libertad y Celia Rico) amb unes inquietuds que no són gaire lluny de les d’altres realitzadores que s’han consagrat els últims anys, com Carla Simón, Pilar Palomero o Alauda Ruiz de Azúa. Es podria dir que el cinema dirigit per dones passa un moment d’esplendor del qual a Espanya no hi havia precedents? La resposta és senzilla: és així.
Lee tambiénProblemes amb solució i sense
Tot i que fa la sensació que ara hi ha més directores de cinema que directors, les estadístiques indiquen que només un de cada tres llargmetratges espanyols està firmat per una dona. Ens trobem lluny de la paritat, però tampoc no estaria malament recordar d’on venim: a començaments d’aquest segle, com qui diu abans-d’ahir, amb prou feines el set (!) Per cent de les pel·lícules espanyoles havien estat dirigides per dones, i de la meva joventut cinèfila recordo que hi havia les pel·lícules de Pilar Miró i pràcticament les de cap directora més. Encara que tardà, el salt ha estat impressionant, tant en quantitat com en qualitat.
A què es deu que l’eclosió de la dona al cinema s’hagi retardat tant, almenys respecte a altres disciplines artístiques, com les arts plàstiques o la literatura? Suposo que té hi té a veure el fet que, mentre la novel·lista o la pintora només es necessita a si mateixa per tirar endavant l’obra, la directora de cinema no pot treballar al marge d’una indústria fortament jerarquitzada, que concentra el poder en mans majoritàriament masculines. El cas de l’ensenyament universitari, també molt jerarquitzat, no és gaire diferent, i potser convé recordar que el 2018 el 14 per cent de les universitats tenien rectora en comptes de rector i que ara mateix, només set anys després, aquest percentatge ha crescut fins al 25 per cent... Ni al cinema ni als rectorats no s’ha assolit la paritat, però sembla evident que cada dia és més a prop.