El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), centre de referència mundial en l’àmbit de l’art romànic, va perdre dijous l’anomenada batalla de Sixena, després que el Tribunal Suprem posés fi a un llarg litigi, desestimant recursos interposats per l’esmentat museu i per la Generalitat contra una decisió de l’ Audiència d’ Osca del 2020 que obligava a restituir al seu lloc d’origen a l’ Aragó pintures que han estat restaurades i conservades a Barcelona durant molts anys.
La decisió del Suprem, sobre la base que el MNAC no era el propietari de les obres en disputa, sinó el seu dipositari, mereix, com a tal, respecte i acatament. El mateix president de la Generalitat, Salvador Illa, es va expressar en aquest sentit dijous des del Japó, on està fent un viatge oficial, assenyalant que “el marc de la sentència és el que és i l’ hem de respectar, hi estiguem d’acord o no”. Tanmateix, els fets solen venir acompanyats de les seves circumstàncies. I en el cas que ens ocupa és impossible ignorar que les pintures que es volen tornar a Sixena són d’extrema fragilitat, i la seva manipulació, trasllat i reinstal·lació poden tenir-hi conseqüències molt lesives o fins i tot arruïnar-les.
Les pintures ara reclamades van patir greus danys el 1936, quan grups revolucionaris van incendiar el monestir de Sixena, i es va perdre irremeiablement la meitat del conjunt. A continuació, el Comitè de Salvament de Patrimoni Artístic de la Generalitat va arrencar a strappo les restes, que a efectes pràctics van deixar de ser part d’una pintura mural i es van remuntar en teles de cotó amb el seu corresponent bastidor, per ser enviades a Catalunya, on se’n va completar la restauració i van passar a ser custodiades i exposades pel MNAC. Les tècniques conegudes llavors per realitzar aquesta mena de tasca de salvament eren limitades i el viatge de les obres a Barcelona va exigir una sèrie d’accions d’impossible reversió, que potencien ara la seva fragilitat.
La devolució de l’obra que el Suprem ordena al MNAC no s’ha de fer posant-la en risc
Segons ha manifestat el president aragonès, Jorge Azcón, la seva comunitat compta amb un grup de treball especialitzat que pot garantir un trasllat sense problemes ni contratemps per a les pintures. Però, fora d’ Aragó, aquesta opinió no està gens estesa. Al contrari, un expert com Gianluigi Colalucci, responsable de la restauració dels frescos de la Capella Sixtina del Vaticà, obra major de Miquel Àngel, ha indicat que un trasllat de les obres reclamades per Sixena pot tenir conseqüències catastròfiques per a les pintures. Carme Ramells, cap del servei de restauració i conservació preventiva del MNAC, és d’una opinió semblant, i reafirma que són extremadament sensibles a les vibracions d’un trasllat o a un canvi en les condicions ambientals, i que una situació d’estrès pot tenir-hi efectes fatals.
La naturalesa d’aquest cas podria induir a una solució salomònica, que és aquella en la qual s’intenta complaure les dues parts en disputa, amb el risc que pel camí es produeixin danys irreparables sobre l’objecte de la disputa. Aquí no estaríem parlant, com al Primer llibre dels Reis , de l’ Antic Testament, d’un nen reclamat per dues mares que el rei Salomó va fer tallar pel mig, per tal d’esbrinar quina era la seva autèntica progenitora, sinó davant la reclamació d’un tresor artístic que, si és satisfeta, pot tornar al seu lloc d’origen en molt mal estat i perdre’s, per sempre i per a tothom. Però, en qualsevol cas, les sentències s’han d’acatar, encara que el sentit comú digui que el trasllat no ofereix garanties.
Hi ha una altra raó, no poc considerable, que hauria d’haver prevalgut. I és que a Montjuïc és on, juntament amb obres d’excel·lent qualitat com les procedents de Sant Climent o Santa Maria de Taüll i d’altres, el tresor de Sixena contribueix al conjunt d’una oferta artística que ara es veu esplendorosa, i que a més atreu bona part dels vora 900.000 visitants que té anualment el MNAC. Si l’art té una funció social, que sens dubte la té, és altament probable que la compleixi millor i amb més profit per a més persones al museu barceloní que a Sixena.
Les institucions han de prioritzar la col·laboració per sobre de l’enfrontament
Disputes com aquesta, en què comunitats veïnes litiguen per una obra, solen incloure un ingredient polític, comprensible, però que no ha de ser mai prioritari. El més important en aquest assumpte hauria estat que prevalgués la conservació i l’adequada projecció de les peces artístiques. Però ara, un cop dictada la sentència del Suprem, totes les parts s’han d’asseure a treballar perquè les pintures no paguin els plats trencats d’una mala gestió del problema.