“La primera vegada que vaig tenir una pistola a les mans va ser amb quatre anys”, diu Badi al-Habet, membre d’Al- Fatah a Burj al-Barajne, un dels camps de refugiats més antics del Líban, al sud de Beirut.
En Badi fa la ruta pels estretíssims carrers –a la majoria només hi cap una persona– del camp, fundat el 1948 per acollir els palestins expulsats per la nakba (la catàstrofe, en àrab). “Fixa’t en les butxaques posteriors dels homes”, diu assenyalant un motorista que maniobra entre parades de fruites i nens corrent. “Aquí tothom va armat; forma part de la cultura”.
Hamàs, Al-Fatah i altres faccions, dividides arran de l’anunci de la retirada de les armes dels camps
El Govern libanès i el president de l’ Autoritat Palestina, Mahmud Abbas, van acordar després d’una reunió al palau de Baabda el desarmament dels dotze camps palestins del país, al mateix temps que negocien amb Hizbul·lah la deposició de les armes i tornar el “monopoli de la força” al raquític exèrcit libanès. Almenys dos-cents cinquanta mil palestins viuen en territori libanès, i pràcticament cap d’ells ha nascut a la seva terra d’origen. Fills, nets i besnets de refugiats, que malgrat haver crescut en ciutats com Beirut o Sidó no tenen dret a un passaport libanès, sinó a un document de viatge palestí. Tampoc no poden exercir certes professions de prestigi o votar n les eleccions.
A efectes pràctics, campaments com Burj al-Barajne
–convertit amb els anys en un dens barri de pisos informals i insalubres– estan gestionats per organitzacions palestines com ara Al-Fatah, Hamàs o la Gihad Islàmica, que divideixen la seva àrea d’influència carreró a carreró. “Nosaltres estem d’acord amb el president (Abbas)”, el líder del seu partit, assegura en Badi, tot i que “hi ha altres grups a què no els agrada gens la idea”. A la paret, diversos cartells amb l’efígie d’ Abu Obeida, portaveu de Hamàs a Gaza, sempre embolicat en una kufia vermella que li tapa la cara, recorda que hi ha altres faccions que es podrien resistir a tornar els kalàixnikovs amagats en rebotigues i dormitoris del barri.
És el cas de Hajj Abu Nasser, de 62 anys, que ven cigarrets al mercat principal del camp i desconfia de les autoritats libaneses. S’expressa amb un tic molt palestí: “Soc de Khalil, a Cisjordània, però nascut a Iarmuk ( Síria). Visc a Beirut des de l’inici de la guerra al meu país”.
“Com a mínim a Síria teníem drets com a ciutadans; aquí visc en la misèria”, explica en Hajj. Malgrat que porta la destrucció i l’exili l seu ADN, reserva esperança per a les generacions futures de palestins. “Els espanyols tenen una terra on tornar, els libanesos també. La meva pàtria és la sang que tinc a les venes”, assevera.
Les imatges de Gaza tampoc no impressionen la Samira, nascuda a Acre –actualment territori israelià– el 1947, un any abans de la creació de l’ Estat d’Israel. “És la nostra història, sempre es repeteix. Però jo encara crec que un dia podrem tornar-hi”. El desarmament dels camps palestins anirà acompanyat, segons el president libanès, Joseph Aun, de més drets per a la comunitat, una de les més pobres del país juntament amb els sirians, i que encara enalteix els anys d’Arafat a Beirut amb grafitis i retrats a cada cantonada. “Serà difícil”, admet Abu Nasser, que no oblida “Sabra i Xatila”, la matança perpetrada per faccions cristianes libaneses en dos dels camps de refugiats. “D’això vam aprendre que ningú no ens protegeix, només les nostres armes”, conclou.
