Que comenci el xou! En les xerrades tàctiques abans dels partits, a Luis Enrique li agrada acabar sempre amb aquesta frase. És l’últim que sentiran els futbolistes del PSG aquest vespre abans de sortir a la gespa de l’Allianz Arena per jugar la final de la Champions League contra l’Inter de Milà. És la seva manera de donar-los la paraula perquè plasmin el seu joc al camp.
L’equip parisenc és davant el matx més important de la seva història. La Champions és el gran títol que li falta per culminar l’assalt a l’olimp del futbol, una cursa frenètica i milionària des que Qatar es va fer càrrec del club. Ni Ancelotti, ni Blanc, ni Emery, ni Tuchel ni Pochettino ni Galtier des de la banqueta no van ser capaços de brindar al PSG el que tant l’obsessiona.
I això que van recórrer a la cartera i als petrodòlars i hi van arribar infinitat d’estrelles. Ibrahimovic, Cavani, Beckham, Verratti, Rabiot, Thiago Silva, Dani Alves, Di María, Neymar, Mbappé i fins i tot Leo Messi. Però el projecte continuava estavellant-se una vegada i una altra.
Per això van trucar el 2023 a Luis Enrique, lliure un cop va deixar la selecció espanyola després del Mundial de, precisament, Qatar. Si avui hi estan més a prop que mai és gràcies al tècnic asturià. Sí, és veritat que el 2020 els parisencs ja van trepitjar la gran final. Però llavors, a Lisboa, encara que tenien a les files Neymar i Mbappé, el Bayern d’un tècnic aleshores mig desconegut anomenat Hansi Flick era el favorit per història i per la por que infonia un planter que venia de clavar un 2-8 al Barça. El trofeu se’n va anar a Baviera gràcies a un gol de Coman, un francès amb passat... al PSG.
La meva màxima motivació és fer història a París; ser el primer és excepcional”
L’ Inter, que ja ha conquerit tres vegades el màxim títol continental –dos amb Helenio Herrera (1964 i 1965), una amb Mourinho (2010)– també té una final perduda recent. Va ser el 2023 contra el City de Guardiola, un altre nou-ric del futbol que anhelava la Champions i un altre exentrenador del Barça que va aconseguir fer un altre triplet lluny del Camp Nou.
Als 55 anys, Luis Enrique té el seu mètode i és inflexible amb el seu llibret. “Així m’ha anat bé i ara ja no canviaré”, va dir a la premsa més d’una vegada durant els seus dies de Can Barça. Vol implicació defensiva, cuida la pilota al mig del camp i aposta pel vertigen i el desequilibri en atac. Tres manaments per als quals prefereix gent jove i emmotllable que cracs saberuts.
“Tinc clar que l’any que ve serem millors”, va prometre al seu documental de Movistar sobre la sortida de Mbappé. “Tenir un jugador que es mou per on vol implica situacions de joc que jo no controlo. L’any que ve les controlaré totes, totes... sense excepció”, era el seu argument.
Convertit en una mena del senyor de Tréville, s’ha convertit en cap dels mosqueters del PSG. Un per a tots i tots per a un, bé podria ser un lema per al seu estil. Evidentment va aprofitar el poder econòmic de Qatar, però no per buscar figures lluents, sinó per reclutar futbolistes del seu perfil: el central equatorià Pacho (23), el petit cervell portuguès João Neves (20), la promesa francesa Doué (19) i l’afilat georgià Kvaratskhelia (24). Tots pagats a preu d’or. A més, va reinventar Ousmane Dembélé com a fals 9 i l’exblaugrana li ha respost amb 33 gols. “Ha estat un dels millors de la temporada, si no el millor. És un líder”, el va elogiar.
“Dembélé ha estat un dels millors de la temporada, si no el millor; és un líder”
Davant, l’ Inter és tot el contrari, ja que destaca en experiència, ofici i una columna vertebral inamovible des de fa cinc anys amb Bastoni, Barella i Lautaro. “Entrarem al camp no amb l’obsessió, sinó amb la determinació i la voluntat de guanyar”, va receptar Simone Inzaghi després de perdre la Serie A per un punt contra el Nàpols. Tots dos van eliminar els dos primers de la lliga de 36 que es va estrenar en aquesta edició. Els francesos es van desfer del Liverpool a vuitens als penals i els nerazzurri van eliminar el Barça a la pròrroga a les semifinals.
Deu anys després del triplet de Berlín el 2015, també a Alemanya i contra un rival italià, l’asturià transmet als seus jugadors que són davant una oportunitat única. “La meva màxima motivació és fer història a París. Ser els primers té una part d’excepcional que em motiva. Ho donarem tot i més per donar aquesta alegria a la nostra afició”, va assegurar. En cas que surti amb èxit de la missió, el PSG seria el 25è club a aconseguir la Copa d’Europa i el segon francès. París bé val una final.
