Es parla molt del polvorí que suposaria per a alguns estats de la Unió Europea que Espanya aconseguís oficialitzar dins el marc europeu les seves altres tres llengües, però potser el que caldria és qüestionar quin tipus de patriarcat repressor és el que ens governa al tan democràtic Vell Continent perquè alguns països es puguin permetre el luxe de posposar, encara al 2025, el reconeixement de la seva riquesa lingüística.
La llibertat de repressió va per barris a Europa. Al districte de les llengües, tant les dretes com les esquerres han tendit històricament a soscavar tot allò que encoratja la identitat dels pobles. Pedro Sánchez s’ha trencat la cara ara en el sentit contrari, però de manera molt excepcional, perquè ja se sap que a la UE abans s’aclama la identitat dels senyors que s’autoperceben dones –negant així l’evidència que el sexe existeix i és un eix d’opressió per a la meitat de la ciutadania– que es reconeixen llengües mil·lenàries que parlen milions d’habitants. Això és democràtic o és la repressió patriarcal de sempre?
Els arguments a favor i en contra del vel no s’allunyen gaire d’aquest tuf. Les dretes pretenen prohibir-lo a les escoles i espais públics per seguretat i higiene, però en el fons perquè expressa una religió /cultura que considera aliena. I l’esquerra postmo l’aplaudeix d’allò més –fins i tot el burquini a les piscines públiques–, per no deixar passar l’ocasió d’omplir-se la boca de “llibertat”.
Llibertats individuals de cadascú per cobrir o destapar el seu cos, i expressar identitats fluides, mòbils, fixes o amb dret a pàrquing. Tant se val que es vegi d’una hora lluny que tal llibertat, en relació amb el vel –o a llogar el ventre o prostituir-se–, equival a aquella llibertat de vot a l’Espanya de Franco o la Rússia de Putin.
Lee tambiénEn la pecera de la masculinidad
La UE sempre ha anteposat qualsevol llibertat per davant dels drets fonamentals de les nenes i les dones. Per què havia de ser diferent ara? O és que al marc comunitari hi ha hagut en algun moment un partit feminista amb futur? I entengui’s per feminista la tradició política igualitària que desafia la jerarquia basada en el sexe.
No aquest pretès feminisme de les idees de Judith Butler que ha colonitzat l’agenda progressista fins al punt que ja ens sembla lògic que als instituts s’ensenyi resiliència a les adolescents per quan a les competicions esportives vegin que al podi només hi arriben les altres, les trans. Idees, en fi, per les quals ens sembla normal parlar del dret de la infantesa al consentiment sexual... sense especificar davant qui han de consentir les criatures.
I una que pensava que el feminisme retrògrad era el de la Sección Femenina i la missa amb mantellina...
