A estones, i la d’ara no és la primera, més que amb una democràcia plena, Espanya sembla que funciona com un règim amb separació de poders a conveniència. Per tant, el que aquí es pateix no és un lawfare importat, sinó la seva versió cañí , institucionalitzada i sense complexos. I és que, quan al Tribunal Suprem (TS) es posen creatius, no hi ha legislador ni govern que se’ls resisteixi. O això esperen ses senyories.
El cas de Carles Puigdemont és avui el símbol més eloqüent d’un fenomen cada cop més difícil de dissimular: el d’un poder judicial que es projecta en rebel·lia i que cada dia costa més defensar que actua com a garant del dret, perquè és clarament percebut com un corrector polític de lleis legítimes.
Detenir el president seria el triomf del poder judicial com a actor polític autònom
L’aprovació de la llei d’Amnistia, expressió directa de la sobirania popular, va ser rebuda des del primer moment pel Suprem com una provocació a resistir, no com una norma a aplicar. I passen els mesos i continuen sense amagar les seves intencions: fins i tot ja ens van fer saber al seu dia que recorreran al Tribunal de Justícia de la UE si el Constitucional avala la llei.
Des de quan un tribunal d’aquest nivell amenaça d’impugnar l’òrgan que interpreta la Constitució? Des que el Suprem va deixar d’assumir la seva funció judicial per ocupar, més que simbòlicament, el rol d’una tercera cambra legislativa.
La qüestió no és nova. L’any 2018, Ignacio Cosidó, aleshores portaveu del PP al Senat, va escriure en un xat intern de WhatsApp que l’acord per renovar el CGPJ permetria al seu partit “controlar la Sala Segona des del darrere”, precisament la que va jutjar els líders independentistes. No es tractava només de col·locar-hi Marchena. Era, literalment, voler fer servir les institucions per assegurar un biaix polític en l’aplicació del dret. La confessió, filtrada, no va provocar cap depuració. Més aviat va confirmar el que molts intuïen: que a Espanya, alguns tribunals no jutgen, militen.
Carles Puigdemont, el passat 8 de agosto a Barcelona.
I així, el viacrucis de Puigdemont per poder tornar a Catalunya també s’ha convertit en el de l’Estat de dret. Perquè si, després de l’entrada en vigor de l’amnistia (i del seu aval constitucional), el Suprem deté l’expresident, en coherència amb els seus actes anteriors, ja no parlarem de conflicte jurídic, sinó de ruptura institucional. Seria el triomf del poder judicial com a actor polític autònom, que selecciona quines lleis obeir i quines decisions impugnar.
Aquest ús punitiu del dret, convertit en càstig exemplaritzant, evoca el mite de Prometeu: el tità encadenat per haver gosat desafiar l’ordre dels déus portant el foc als homes. Com Prometeu, Puigdemont encarna per a alguns no només una desobediència, sinó una heretgia que ha de ser castigada en etern retorn, encara que les cadenes ara siguin jurídiques.
Avui el Suprem no defensa l’Estat de dret: l’interpreta segons la seva moral política. I si això no és una amenaça per a la democràcia, què ho és?