Nuria Roca ( Montcada, València 1972) fa honor al seu cognom sense proposar-s’ho: fa quatre temporades es va posar al capdavant del programa que porta el seu cognom ( La Sexta) en una franja tan difícil com la de diumenge a la tarda i no hi ha qui la mogui del lloc que s’ha guanyat a pols. Com una roca, resisteix els vaivens de la contraprogramació buscant l’interès de l’espectador setmana rere setmana. En canvi, no resisteix el pas inexorable del temps: hi flueix. Roca acaba d’operar-se de presbícia i ho proclama als quatre vents. “No em vaig decidir abans a operar-me perquè em feia respecte, por fins i tot, tocar l’ull. Però cada vegada hi veia pitjor i era excessivament dependent de les ulleres. I mira que al principi m’agradava portar-ne, però es van convertir en una esclavitud”. Va anar a la Clínica Baviera i, després de parlar amb la doctora Clara Martín, va dir: “Operi’m dilluns”. Tal qual. El dimecres següent, Roca estava a ple rendiment a la redacció i les ulleres descansaven en un calaix.
“Portar quatre temporades al capdavant de La Roca , amb quatre hores i mitja de directe, és un èxit. Em pensava que els diumenges eren tranquils, però ara crec que és el dia més convuls de la setmana. No pretenem que ningú es passi quatre hores i mitja enganxat a la televisió perquè a tothom no li agrada el mateix. Volem acompanyar, que ens tinguin de fons i quan alguna cosa interessi hi facin atenció. La setmana no comença dilluns, sinó diumenge”.
Assenyala que hem de ser conscients de la fragilitat del compromís que tota parella adquireix
Roca, de 53 anys, explica que sobrepassar la línia comunament entesa que divideix en dos la vida li fa veure les coses de manera diferent: “Ets conscient que et queda menys, una cosa en què no havies pensat. Mires de gaudir més de les coses, et desprens del que ñes superflu i de pensaments absurds, prioritzes i rendibilitzes el temps”.
La presentadora, casada des de fa 25 anys amb l’escriptor, columnista i col·laborador de televisió Juan del Val –coincideixen, així mateix, a El hormiguero (Antena 3)– també ha après a respondre què és la felicitat. Creu que és injust triar quin ha estat el moment més feliç de la seva vida –aclareix que el naixement dels seus dos fills va ser un canvi de paradigma, una cosa ben diferent–, ja que n’hi ha hagut molts. S’estima més explicar-ho així: “Crec que la vida està constituïda per moments de felicitat. Ningú no és feliç completament; en un moment ets feliç perquè gaudeixes d’un meravellós capvespre i, al cap d’un instant, t’ha caigut el cafè a sobre. Has de gaudir dels moments en què plenament ets conscient que estàs contenta. Malgrat que està menys valorat, per mi és més important estar contenta que no pas feliç”.
Recentment va anar amb Juan del Val al videopodcast de Vicky Martín Berrocal, en què va abordar amb naturalitat l’etapa de la menopausa. Parlem dels tabús que encara l’envolten: “Hi ha un culte a la joventut, i la menopausa, com la presbícia, són símptomes de vellesa. Evidencien el pas del temps, però són ineludibles, hi has de transitar, de manera que és ridícul evitar parlar de les coses que passen”.
Aprofitem per preguntar-li sobre aquesta aura de “parella oberta” que els envolta des de fa temps. “Si estàs satisfet en una relació, no en vols cap altra, però no saps mai què pot passar”, assenyala en un dels seus llibres. “Si som honestos, saps que no ets l’única ni l’únic i has de ser conscient que les parelles ho són perquè dues persones volen estar juntes. Totes dues. Quan això no passa, val més diu adeu. Una ruptura és una ruptura, has de passar un dol i estaràs més o menys fotuda. Però no hi penso tota l’estona: no només seria insofrible, sinó que tampoc no tindria cap pla de futur”.
