Tots aquells moments es perdran en el temps, com llàgrimes a lapluja
Blade Runner
Un any més tard es repeteix la rutina. La rutina del segon dilluns de Roland Garros.
Feliç rutina.
A mig matí, contemplo els passatgers que m’acompanyen al vagó del metro. Un parisenc de mitjana edat llegeix un diari en paper, visca la vida!
L’home està descobrint la
història de Loïs Boisson. No és l’únic que aprèn el seu nom aquests dies. A Boisson l’estem descobrint tots.
“La clau de Boisson és el seu drive liftat”, llegeixo que llegeix a L’Équipe .
Boisson és la fabulosa francesa de 22 anys que està revolucionant França, qui ho hauria dit? L’any de l’adeu de Gasquet, i mentre s’esvaeixen els anhels del tennis francès (que lluny que els queden els triomfs de Yannick Noah [1983] o Mary Pierce [2000]), s’il·lumina una tennista desconeguda, i la parròquia no hi dona crèdit.
Boisson és la 361a raqueta del món. I, com a tennista, amb prou feines ha guanyat 21.000 euros aquest any.
I què?
Vola a París!
Tant voleteig al seu voltant em desperta la curiositat: quan em lliuren l’acreditació, vaig a la Philippe Chatrier.
Vull contemplar Boisson.
Boisson és tan musculosa com desmanegada, i juga com jugaria una criatura. Combina la passió i la diversió, és conscient que no s’hi juga res, ja que ningú no espera més d’ella, i la seva llibertat de moviments enverina Jessica Pegula, tercera raqueta de la WTA, que s’embolica i s’embolica i comet errors incomprensibles i, tan incrèdula ella com la parròquia, lliura els dos últims sets i es rendeix (3-6 i doble 6-4).
Es fa la llum a la Ciutat de la Llum, es produeix un miracle, mai una jugadora de rànquing tan baix no havia volat tan amunt a Roland Garros ( Boisson és a quarts de final), i mentre reviso i confirmo aquesta dada, el gran Javier de Diego, enviat especial de Ràdio Nacional d’Espanya, em recorda la història de Jean-Marc Fournier.
Djokovic té 38 anys i 24 grans, però conserva el desig de transcendir i arribar a cotes mai vistes
Fournier és el capellà de la brigada de bombers de París, un missioner compromès: fa sis anys, quan cremava Notre-Dame, Fournier es va llançar en una missió de Déu. Obviant el risc que corria, es va comportar com un bomber novaiorquès en l’11-S: es va submergir en la catedral i va furgar entre les flames per rescatar la corona d’espines que havia torturat Jesucrist durant la Crucifixió.
Miracle!
Després d’uns minuts incerts, d’entre el foc emergia l’home, portant la relíquia a les mans, per lliurar-la sana i estàlvia a la ciutat, igual que Boisson lliura avui als parisencs aquest regal tan inesperat com miraculós, igual que Ousmane Dembélé, icona del futbol francès, ofereix ara als feligresos la copa de la Champions League: durant uns instants de gresca i celebració, Dembélé
baixa a terra i posal’ orelluda a quatre passes de l’empremta de Rafael Nadal.
Quants moments icònics viu avui París, i el dia encara no s’ha acabat. Quan Dembélé surt d’escena, Novak Djokovic salta a la pista.
Djokovic no és francès. Tot i això, no desentona en aquesta crònica: és un miracle.
Djokovic no necessita presentació. Però per si de cas, aquí deixo la dada. Estadísticament, el serbi és el millor tennista de la història.
I què?
Ni amb això en té prou.
Mentre els metges atenen el peu de Cam Norrie, el malferit rival de Djokovic, la música de Jungle ressona a la megafonia:
I can hear the alarm
I won’t take it much longer
( Keep moving, keep moving)
Djokovic té 38 anys i 24 títols de Grand Slam, tants com Margaret Court, però conserva la il·lusió d’un nen petit, l’ànima indomable i la voluntat de transcendir, de ser alguna cosa més que un tennista, més que un esportista. La gent dels Balcans li compra la proposta.
La resta del món, no tant.
I els parisencs?
Boisson, 361a de la WTA, tomba Pegula i encén la grada: mai un rànquing tan baix no volava així a París
Avui, ells ja n’han tingut prou i de sobres. Boisson és a quarts,l’ orelluda és unes quantes passes més enllà, al Parc dels Prínceps, i Djokovic, bé, sempre serà Djokovic: ara és un altre finalista de quarts, ja veurem si li dona per ser el tennista dels 25 grans, cosa mai vista.
