Molt poques vegades es té l’oportunitat –i encara menys la temptació– de donar les gràcies a un polític. Però, com que el temps s’escola entre els dits i el costum del cinisme no hauria d’esdevenir llei natural, aprofito aquesta ocasió per fer-ho. L’Ajuntament de Barcelona ha posat fil a l’agulla per eliminar els pisos turístics. No és una revolució, per bé que, en aquests temps, que un càrrec públic faci alguna cosa per intentar millorar la vida de la gent mereix menció, aplaudiment i fins i tot un brindis amb vermut.
És reconfortant que, per una vegada, els nostres regidors no es refugiïn en nebuloses postmodernes, beateries ideològiques o flatulències retòriques i s’atreveixin a intervenir en una catàstrofe que, malgrat tot, no hauria de ser inevitable. N’hi hauria prou si les administracions no s’abandonessin al laissez-faire més mandrós –aquest que ni el propi Adam Smith hauria subscrit– i els agafés per pensar. Encara que només fos en dies alterns.
Hi deu haver qui veu en aquesta regulació un atemptat contra la llibertat individual, una mutilació de la sagrada autonomia de la voluntat. Els mateixos, curiosament, que s’ afanyen a suplicar de genolls la intervenció de l’Estat quan una opa ensuma el seu banc de capçalera o quan cau la cotització de les seves accions. Són liberals, sí, però no tant a l’estil de Locke com al del general Espartero amb ínfules de Zumalacárregui.
Els pisos turístics no són l’únic problema que fa que Barcelona sigui impossible per als seus habitants, és cert. Però és un dels més visibles, invasius i simbòlics. Encarar-lo no és una solució total, però sona a bon començament. Perquè el que representen (una plaga que exigeix afrontar-la amb ganivet i sense misericòrdia) va molt més enllà d’un llit llogat per nits: són el símptoma més estrident d’una ciutat que ha deixat de respectar els seus habitants. Especialment els joves, exiliats urbans dels seus propis barris.
Un pis turístic en un edifici residencial dinamita la vida personal i la comunitària
Els barcelonins, a la manera dels venecians invisibles o els parisencs fastiguejats, hem après a evitar la Rambla, a esquivar la Boqueria i a no acostar-nos a la Pedrera fins que els últims carteristes s’han retirat per a un descans ben merescut. Ens resignem a la transformació de les botigues del barri en temples del brunch amb alvocat i caffè macchiato indistingibles dels de Singapur o Màlaga. Que l’accés a un habitatge sigui més difícil que trobar una cançó d’ Eurovisió amb talent. Però que el turisme arribi a la porta de casa, al replà, a l’ascensor on un encara vol sentir el “ bon dia” del veí... això ja passa de mida.
Ens agradi o no, de vacances tots som turistes. Fins i tot els que ens aferrem a la il·lusió vana de ser “viatgers”. Però el turisme, com recorda el sociòleg Rodolphe Christin, no és una forma de viatge, sinó la seva paròdia. Una indústria tòxica que esquinça territoris i converteix el món en una cadena de no-llocs dissenyats per a la selfie. Un turisme sense ànima que dona llocs de treball precaris, deixa beneficis concentrats i empobreix la vida en comú.
Lee tambiénLa inviabilitat cinematogràfica de Jordi Pujol
Com explica Miquel Puig, gairebé tota la creació neta de llocs de feina del sector turístic l’ocupen avui immigrants. No per una virtut integradora, sinó per precarietat estructural. Si aquest és el gran argument a favor, no estem davant un simple negoci de l’entreteniment, sinó d’ una forma institucionalitzada de desigualtat i rapinya dissenyada per consolidar desigualtats, no per resoldre-les. I el pitjor arriba quan aquest turisme es cola a les cases. Perquè un pis turístic en un edifici residencial no és un negoci inofensiu. És una bomba de soroll, horaris i desarrelament que dinamita la vida personal i comunitària. No es pot criar canalla, ni cuidar gent gran ni teletreballar amb rotacions de gent de festa arrossegant maletes a qualsevol hora. No es pot viure si casa teva ja no és la teva llar, sinó el plató de l’entreteniment aliè.
L’única solució seria que deixéssim de practicar aquest turisme en massa, trist, addictiu i vacu. Però mentre no arribi aquesta il·luminació col·lectiva –i no sembla que ho hagi de fer aviat– almenys posem un límit: tots a l’hotel, sense continuar expulsant els veïns a la perifèria ni rescindint el contracte més bàsic. El de viure amb dignitat. Així que sí: gràcies, alcalde. Per recordar que les ciutats no són una “experiència” recreativa per a les vacances, ni un lloc on viure sigui un luxe, i descansar, un acte de resistència.