La capacitat de la Xina i dels països àrabs per exportar al món la sensació de seguretat i bon govern (a costa de llibertats) corre en paral·lel a l’ascens de l’extrema dreta, la polarització i el descrèdit institucional a Occident. És per això que n’hi ha molts pensen que assistim a l’ocàs de les democràcies. I això que, com vam aprendre de Juan J. Linz, als anys setanta, per molt que creixin les desigualtats o creixi el populisme, la fallida de les democràcies no està escrita enlloc i, en conseqüència, la seva pervivència és històrica, multifactorial i vinculada a les accions concretes dels homes, en especial dels seus líders. També sabem que el criteri per col·locar un líder entre els memorables té a veure amb haver estat una persona extraordinària, formar part d’un gran país i defensar una gran causa.
Donant per fet que, almenys des del 1978, Espanya és una gran nació de nacions, em temo que la continuïtat d’allò en què creiem (pau, llibertat, reconeixement i progrés per a tothom) i per allò que hem estat admirats aquest últim mig segle, la nostra gran causa, tindrà una relació estreta amb la capacitat per recuperar líders honestos, alhora disposats a actuar amb solvència tècnica i moral. Que gairebé a l’uníson José María Aznar, Felipe González i Jordi Pujol hagin sentit la necessitat d’advertir-nos públicament sobre això resulta significatiu.
Així, aquests dies hem vist com Aznar avisava Alberto Núñez Feijóo que no s’accedeix a la Moncloa anant només a la contra. També González i altres barons socialistes han recordat a Pedro Sánchez que governar no és només resistir i que el lideratge d’una nació ha de ser pragmàtic, però també honest i digne. En clau estrictament catalana, Pujol (i en certa mesura Artur Mas) han reclamat sentit de la realitat als líders. Perquè Esquerra i Junts fa massa temps que estan acomplexats intentant ser útils sense semblar tous o, igual de trist, conformant-se l’un amb ser el braç armat d’ecologistes i sindicats; l’altre, una simple extensió de la patronal, això sí, com les millors consultores, amb oficina a Brussel·les.
Hem de ser exigents amb els nostres líders i encara més amb els seus plans de govern, sovint més dedicats a comprometre l’adversari que a resoldre problemes reals. Com explicar, si no, que dos anys després de l’aprovació de la llei de l’ Habitatge, la llei estrella de la legislatura espanyola, aquesta només es pot testar a Catalunya, Navarra i set municipis bascos. Una norma en principi tan important, i s’aprova sense el consens mínim que la fa practicable?
Practicar el seguidisme a la ultradreta o l’extorsió sense sentit al govern és propi de líders sense rumb
Igual de cínic i inacceptable és que Espanya revisi el seu històric antimilitarisme, plantegi una reforma ambiciosa del sistema de finançament o fins i tot del model d’ Estat menystenint l’oposició. Si es vol que tinguin recorregut, els grans temes exigiran sempre grans acords. Homes petits, només són aptes per a temps i reptes petits.
Si Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo són honestos en els seus propòsits per reformar la carrera judicial i fiscal, combatre l’emigració irregular o resoldre la falta d’habitatge han d’acreditar una mínima capacitat d’acord entre ells. Si Salvador Illa i els de Junts –mani qui mani– són sincers en el compromís de renovació de les infraestructures, d’ampliació de l’aeroport o per impulsar la construcció de 50.000 habitatges, han de firmar acords que ho facin possible. Cada un fidel als seus matisos ideològics i al seu receptari particular, però sense desviar-se de la seva paraula electoral. Perquè fiar la teva sort al suport de les majories d’investidura pot ser suficient per conservar el poder, però corroeix la confiança ciutadana i polaritza l’ànima col·lectiva.
Lee tambiénPrejudicis aràbics
En clau estrictament local, a les portes, per fi, de l’amnistia que superarà el tan desproporcionat càstig als líders del procés , és hora de donar pas a lideratges i projectes motivadors i practicables. Perquè com s’ha vist, somiar despert o, pitjor encara, practicar el seguidisme a la ultradreta o l’extorsió sense sentit al govern de torn són viatges cap a enlloc, propis de líders sense rumb. Les nostres democràcies estan assetjades, és cert. Però amb líders i projectes millors ni de bon tros no estaran en via d’extinció.