Se’n diu land acknowledgment, reconeixement de terres, i ho fan institucions progressistes dels Estats Units. Consisteix a reconèixer públicament (en la cerimònia d’inauguració, a la pàgina web...) Que la terra on avui s’aixeca aquell museu o universitat pertanyia a tal tribu nativa americana o tal altra. Que bé! I després? Després, No res. Cap reserva de places per als seus descendents, cap ajut econòmic, res.
Ho explica un llibre que ha causat sensació: We have never been woke ( No hem estat mai woke, però que encara no s’ha traduït). El “ reconeixement de terres” és un entre molts exemples de la seva tesi, que en llenguatge col·loquial podríem resumir així: el woke és postureig. Però ho desenvoluparem una mica més.
L’autor, Musa al- Gharbi, negre (després matisarem) dels Estats Units, comença descrivint una classe que s’ha anat fent poderosa, els “capitalistes simbòlics”: persones d’alt nivell educatiu i socioeconòmic, de raça blanca en general i opinions progressistes, que exerceixen feines relacionades amb dades i idees. D’aquest grup sorgeix el moviment woke. Que consisteix, segons els protagonistes, a lluitar contra les injustícies socials: ser antiracista, feminista, pro LGTBIQ+, ecologista. I això en què es tradueix?
En gestos i paraules. Parlar a favor de la immigració o l’antipunitivisme, fer servir llenguatge inclusiu i expressions com ara identitat de gènere o discurs d’odi, defensar la discriminació positiva, votar el Partit Demòcrata... La qual cosa, em direu, contribueix, creant opinió, a la justícia social. Què té de dolent? Sobretot, una cosa, diu Al-Gharbi: el protagonisme que dona a la raça, identitat de gènere, orientació sexual... Amaga les diferències de classe. Que ens beneficien a nosaltres, els capitalistes simbòlics, apunta (ell, com a professor universitari, s’hi inclou).
El protagonisme que aquest moviment dona a la raça o la identitat de gènere amaga les diferències de classe
Atès el nostre nivell econòmic, el tipus de professió que exercim, els llocs on vivim..., els capitalistes simbòlics no patim les conseqüències de les nostres idees. Podem demanar que es retalli el pressupost de la policia perquè els nostres barris són segurs, que s’obrin les portes a la immigració perquè no farà abaixar els nostres sous. Pel que fa als programes de diversitat, pateixen de certa hipocresia. Les mesures a favor de persones no blanques, per exemple, beneficien, a la pràctica, no els negres del gueto, sinó persones mestisses, de pell clara (com Al-Gharbi, segons ell mateix assenyala), immigrants (no descendents d’esclaus) i de classe mitjana-alta.
Un exemple vistós és el de “la primera dona de color” que va ser professora de Dret a Harvard. Es diu Elizabeth Warren (sí, la del Partit Demòcrata) i el seu únic tret “de color” consisteix que s’autoidentificava com a nadiua americana. No ho ha demostrat mai. Quan organitzacions de nadius americans van protestar, la universitat va al·legar que exigir que es verifiquin les autoidentificacions de raça o gènere seria “un pas enrere”.
El moviment woke , diu Al-Gharbi, parla en nom dels desfavorits, però no els representa. Qui representa llavors? Una nova generació de l’elit, que utilitza la ideologia woke per desbancar la seva gent gran, però també perquè ha entès que el postureig woke , per paradoxal que sembli, consolidarà el seu poder.
Lee tambiénÈtica per a unicorns
Gestos ecologistes, banderes de l’arc de Sant Martí, la cooptació d’algun representant aïllat de minories sexuals o racials... Donen un vernís de progressisme a partits en el fons conservadors, a institucions que continuen dominades pels privilegiats (encara que siguin júniors), a empreses que exploten els treballadors i devasten la natura. Així, diu Al-Gharbi, els que formen aquest 20% de nord-americans propietaris del 71% de la riquesa poden votar aquests partits, ingressar en aquestes institucions, consumir els productes i serveis d’aquestes empreses... Mantenint la bona consciència.
I així estàvem, amb una part de l’elit progressista disputant-se amb l’altra el vot i l’hegemonia, quan va arribar un tercer contrincant: una elit conservadora que va tenir la bona idea de parlar, també (i amb la mateixa hipocresia), en nom dels desfavorits, però no de les minories, sinó dels oblidats pobres, homes, blancs... I s’ho va ficar a la butxaca. Riurà bé qui riurà darrer.