Massa immigrants?

Quants immigrants són massa? La resposta correcta no és una xifra ni un percentatge, sinó una mesura: hi ha massa immigrants quan el nombre supera la capacitat dels serveis públics, sanitat, educació, infraestructures..., d’atendre’ls sense desatendre els altres ciutadans.

A partir d’aquest excés, l’admissió de nous immigrants es converteix així en el pitjor enemic dels anteriors. I augmenten també els vots per als partits que els rebutgen.

El millor que poden fer, per tant, els governants que saben que la immigració ens enriqueix a tots a llarg termini, després d’haver enriquit a curt els que els donen feina, és planificar, anticipar, controlar, gestionar i decidir, en fi, quants immigrants som capaços d’integrar al nostre sistema sense desintegrar-lo.

Per aconseguir-ho necessitem dos grans pactes: el primer és el que subscrivim els ciutadans del país, a través de l’administració, amb els immigrants que hi volen treballar. I comprèn obligacions i drets, començant per complir les lleis i contribuir a mantenir l’Estat que els acull. A canvi, obtindran el dret als seus serveis i pensions.

El segon pacte és abans social i després polític i ha de donar suport majoritari i transversal a la gestió eficient de la immigració. Hem d’anticipar que serà nombrosa si volem continuar progressant junts, perquè no és casualitat que els països més pròspers del planeta van ser abans integradors d’immigrants. I tampoc que la majoria dels premis Nobel, innovadors i inventors i fundadors d’empreses eren immigrants o fills seus.

M’ho explica per a La Contra una autoritat mundial en migracions, Ian Goldin. La seva família, jueva, va fugir d’ Àustria a Sud-àfrica i ell, de Sud-àfrica a Londres. Després va dirigir, a petició de Mandela, el Banc Sud-Africà de Desenvolupament per finalment investigar avui a Oxford.

No hi ha mai massa immigració, sinó massa incapacitat de gestionar-la. Als Emirats Àrabs, ja són el 90% de la població sense problemes; a Polònia, no arriben a l’1% i el rebuig acaba de donar la victòria a la ultradreta trumpista.

Així que per millorar la vida dels immigrants i dels ciutadans que els acullen no fan falta bons discursos, sinó bona gestió: planificar-ne l’arribada, evitar el descontrol a les fronteres i invertir en serveis públics abans que arribin perquè per acollir-los no es desatengui mai els locals. Així no faltaran mai vots perquè la immigració ens continuï fent a tots més rics i diversos: millors.