L’estilogràfica, la recarregable, amb la seva tinta i les seves atencions, venia a ser com una terminal del braç, la mà, i esclar, del cervell. Sobretot. Un plomí abocant lletres, frases, idees, pensaments i ordres. O receptes. Alguna cosa a veure amb el corrent sanguini, pulsatiu i primitiu. Antic. Escriure amb una estilogràfica és una activitat pausada, lenta, com d’un altre temps, una reivindicació davant el bolígraf, el xaró retolador de Trump, el primat ensafranat, o la tirànica dictadura de tecles i pantalles. Curiosament, només el llapis de tota la vida manté la seva distinció humanística. I objectual.
Les plomes s’acaricien com els flamencs les guitarres. La cura d’una ploma no és un assumpte menor. És un ritual modest però reconfortant. Com carregar una pipa o podar un bonsai. Descargolem l’èmbol i el submergim al flascó de tinta, de color a elegir, girem en sentit contrari deixant una mica d’espai d’aire; una vegada carregada, netegem el plomí amb un mocador o un paper suau. I tot a punt per expressar-nos, sense presses, això sí.
Escriure amb una ploma és una activitat pausada, com d’un altre temps, una reivindicació davant el xaró retolador de Trump
Tothom té en algun racó una ploma que va ser. Un record analògic. Amb les estilogràfiques cal anar molt amb compte amb les taques involuntàries que, algunes, guarden semblança amb el test de Rorschach i després se sap tot… També les orenetes deixen al cel crits de tinta negra. I aquell so d’intimitat quan el plomí s’esllavissa pel paper, zit, zit, per plasmar el que se li ocorre al propietari. Sigui el que sigui, sempre semblarà més digne que una firma digital.
Lee tambiénLa Miró
Ja ningú no escriu amb ploma, ni a mà, ni sobre paper. Els pèrits grafòlegs davant tanta absència de cal·ligrafia es desanimen tristos en hores baixes, tret que, amb les estilogràfiques, passi com en el món del disc, en el qual el vinil està de revival. Ja ho veurem.
“No he escrit mai sense mullar la ploma al cor”, es va autobiografiar Salvat-Papasseit. Seria interessant saber si el canvi d’eina ha condicionat, i de quina manera, novel·listes, periodistes i escriptors en general. Parlant amb algun d’ells, la conclusió és que utilitzen opcions variades: a mà, amb ordinador, a màquina… o tot alhora, segons… El parentiu de l’estilogràfica amb la Underwood, a més de temporal, és cinematogràfic. Al vell cinema de Hollywood eren imatges, seqüències retòriques, els primers plans dels dos objectes. Underwood i Montblanc. Ja ho sabeu: redaccions, comissaries, històries de detectius i oficines, trames complexes, ambients d’intriga i fum… recursos narratius que han estat substituïts per les pantalles i els mòbils. Viure per veure. O mirar. O escriure.