Molt aviat serà el cinquantenari de la inauguració del Centre d’Estudis d’Art Contemporani. O sigui, de la Fundació Joan Miró (que no va voler mai que fos, ni que es digués, museu). A la Miró, com l’anomena la ciutadania, un espai de protecció gairebé materna on el visitant s’aixopluga en una cosa semblant a una ingravidesa amniòtica. Això és, més o menys, l’art i la poesia: venen a ser un bàlsam de vegades incòmode, de vegades sublim. Gairebé una conjunció astral: Catalunya, Miró, Sert… i una atmosfera nova. La modernitat arrencada als segles. Les arrels a la intempèrie. Memòria i futur. L’obsessió de Miró i el seu compromís per a, i amb, les generacions noves. Una impecable generositat. El llegat germinal com a continuació d’una trajectòria artística única.
Miró va mirar. Miró mira. Miró ens mira. Miró ens va mirar. En Miró tot són ulls que miren per veure. Miró és l’artista més actual. El més contemporani. La seva obra és, encara avui, més futur que present. I la seva fundació, un far d’intensa claredat.
Encara em commou recordar-ho, ho visualitzo a la perfecció: Miró va anar a visitar una exposició meva a la referencial sala Gaspar, després aniria a d’altres, però aquesta il·lustra perfectament el que he comentat abans: Miró arribava amb Sert, estava exultant, radiant, venien de la visita d’obres de la futura fundació. Vestits de diumenge. La corbata de Miró, el llacet de Sert, dos personatges menuts i vius, quelcom british. Com dringadisses fosforescències, els ulls del pintor. Les sabates suposadament llustroses amb una lleu capa de pols de l’obra. A la mà de Miró, un barret inquietava… (Joan Prats, el fidel amic barretaire, estava a punt d’arribar).
Ja de bon principi, la Fundació Miró va generar entusiasme i cohesió
“La fundació és per als joves” –jo llavors ho era–, per al futur”. “Per a vosaltres i les generacions que vindran”. L’alegria de Miró era també el triomf d’un país que començava a caminar i a creure en si mateix. Miró feia temps que havia sortit de la crisàlide del seu exili interior. El franquisme boquejava, però les intermitències de la mort continuaven. El 1974 Joan Miró, rebel i rebel·lat, va pintar L’esperança d’un condemnat a mort en homenatge a Puig Antich. La fundació estava en construcció.
Lee tambiénEn blanc
Ja de bon principi, la Fundació Miró va generar entusiasme i cohesió. I moltes esperances. I va evidenciar una cosa en què sempre he cregut: la capacitat terapèutica de l’art. La companyia de l’inefable ens pot fer millors.
Ara mateix en la neguitosa espera a la consulta de l’odontòleg, una litografia de Miró plena d’ulls, des de la paret, em mira. I la miro. I la demora és més amable. O així ho sento.