Dues notícies de la setmana passada, el xoc fratricida entre Trump i Musk i el menyspreu d’Ayuso a les llengües espanyoles que no són la seva, convergeixen, malgrat la distància, en un fet cultural completament nou, insòlit, curiosíssim: la gent de dreta, que abans s’identificava amb l’ordre, amb la formalitat i la bona educació, ara és exponent de l’estridència, la bullanga i la mala educació.
Abans, els de dretes a més d’anar ben vestits, tendien a ser prudents, assenyats i discrets (si més no, ho feien veure). Idealitzaven l’elegància, valoraven el bon to, amagaven les vergonyes sota les catifes i feien servir un llenguatge eufemístic i declamatori. Els descamisats, renegaires i informals eren d’esquerres, mentre que els encorbatats, ben parlats i formals eren de dretes.
Elon Musk, amb una motoserra, i amb Javier Milei, en una convenció al febrer als EUA
Durant el parisenc maig de 1968 amb el seu “prohibit prohibir”, els joves revolucionaris europeus es van alçar en contra dels formalismes burgesos de la vella Europa. Ara bé, si fa 80, 70 o 60 anys, les esquerres eren rupturistes, informals, anarcoides i provocatives, ara la provocació l’encarnen tipus com Milei, que es presenta a les reunions internacionals armat amb una serra mecànica. Pentinat com una estrella de rock, acompanyat de guitarres elèctriques, cridant com un energumen, associat als aventurers del bitcoin, Milei s’ha fet famós arreu del món. Subverteix les formes polítiques i les convencions. Destrueix el sistema des de dins. Si Durruti i Bakunin ressuscitessin de la tomba, no s’ho podrien creure: ara els anarquistes són de dreta extrema!
Ara els polítics més agressius i revolucionaris són de dreta, mentre que els d’esquerra són (o fan veure que són) els més formals, enraonats i prudents. Qui apel·la a l’odre? Qui s’esforça a recosir els estrips de 20 anys d’errors dels Governs de Madrid i Catalunya que van desembocar en el procés? Qui apel·la al seny català? Salvador Illa.
A Durruti i Bakunin els esclataria el cap: ara els anarquistes són de dreta extrema!
Qui fomenta el desordre? Qui excita les masses de Madrid contra les de Catalunya; i viceversa? Qui confon la política amb un embús de trànsit i, saltant-se els semàfors, pitja el clàxon sense parar mentre fa signes obscens als altres conductors? Isabel Díaz Ayuso.
Hi ha una esquerra identitària, neocomunista i mistèrica, sí, però, en general, les personalitats d’esquerra que destaquen són reposades i encorbatades: conservadores. En canvi, per destacar a la dreta avui cal ser hiperbòlic, fanfarró i groller.
No sabem si el règim xinès, comunista en teoria i, de facto, turbocapitalista, és de dretes o d’esquerres, però és inimaginable que Xi Jinping pronunciés tan sols una de les infinites pocasoltades que Trump ens regala cada dia. Des del despatx oval de la primera potència, Trump parla d’una tragèdia com la de Gaza, que encongeix els cors més durs, com si es tractés d’una oportunitat immobiliària. Proclama sense embuts que aspira a conquerir territoris veïns que no li pertanyen. Ha creat un veritable desgavell econòmic mundial amb els aranzels que avui anuncia, demà refreda i demà passat torna a plantejar.
Lee tambiénSixena i la catalanofòbia
La severitat dels líders xinesos contrasta amb la voracitat mediàtica i les baralles de pati d’escola de Trump i Musk: l’un té accés al botó nuclear, l’altre posseeix la xarxa de satèl·lits més important del món, eren obscenament amics, ara són obscenament enemics. Juguen? Són criatures? Fan política o competeixen en un reality? La batalla d’egos era previsible, però meravella que gosin jugar-se als daus la primacia dels EUA a l’espai.
Certament, el progressisme que ha estat de moda en els darrers anys, teòricament d’esquerres, s’ha obsessionat amb els gèneres, desconstrueix sense descans el llegat antropològic d’Occident, tendeix a perdre el sentit de la realitat, fomenta la hipocresia, confon el poder públic amb poder burocràtic i s’expressa amb una carregosa superioritat moral; però aquestes dretes frenètiques fan encara més soroll: organitzen manifestacions hiperbòliques, neguen la ciència mèdica i climàtica, ocupen els carrers amb fanfarroneria, organitzen sidrals a tort i a dret, propugnen el caprici individual per damunt de les necessitats col•lectives, insulten grollerament els adversaris, parlen visceralment, menyspreen les formes i converteixen els escons parlamentaris en sorolloses i insultants graderies de camps de futbol.