Tot va començar quan un tuitaire, que es presenta a la xarxa com a “Doctor en Llengües i Cultures. Professor de Llengua Castellana i Literatura en la pública” (i més coses, però per al que ens concerneix amb això n'hi ha prou), es va queixar d'estar fent guàrdies perquè el tutor de torn “havia anat a acompanyar la xavalada”.
La xavalada, aclarim, anava a fer les proves de la selectivitat.
Acompanyar uns joves fets un feix de nervis a l'examen que els permetrà, o no, continuar endavant amb el projecte de les seves vides és sobreprotecció?, que això és el que es pensa en aquell moment, que t'ho jugues tot, encara que la vida ja acabarà portant-te per on sigui que hagis d'anar, però això, ai, encara no ho saps, no ho sabíem ningú.
Aquesta va ser la pregunta que immediatament va córrer per l'antic Twitter, juntament amb els mems, les confessions públiques d'angoixa, els ànims, els desànims, les queixes, la política, ufff, i totes les altres coses que van amb aquest examen. La generació de vidre demostra ser de vidre, afirmen els qui clamen que ells hi van anar solets i no els va passar res.
Estudiants preparant-se per a la selectividad
“Crec que les PAU és el primer esdeveniment al qual els adolescents (alguns ja amb 18 anyets) haurien d'anar sols, sense pares ni profes”, continua opinant @erprofedelengua. Hi ha força comentaris que li donen la raó, denunciant una suposada “infantilització de la joventut”, com el de @mariaangeles066), qui afirma ser docent i per això veure cada dia que una gran majoria de joves “no sap resoldre les coses bàsiques”.
Sobreprotecció, que és la protecció (necessària per créixer d'una forma sana) elevada a uns nivells que la converteixen en insana. Sens dubte l'estem practicant com a societat i individus i té repercussions igualment en la societat i en els mateixos individus. Però, són responsables els nens i joves del que fem els adults amb la seva criança?
Els pares que acompanyen els fills a aquests exàmens, es tracta de sobreprotecció o d'ajuda psicològica? Les opinions són molt diverses
Ens passem 18 anys allunyant d'ells els problemes i justament desapareixerem en el moment en què els balla el terra? Hi ha teories per a tot. I sobretot, els qui distingeixen entre l'acompanyament per part d'un professor i el dels progenitors.
“Aquí un tutor de la xavalada. Entenc perfectament el que dius, però un professor hi ha de ser. Els nois es posen malalts, donen informació a hores en què no n'hi ha ningú, el primer dia un noi va perdre el DNI entre examen i examen...” (@Aike_nb).
“Els centres estem obligats a enviar un vocal, que és qui fa de mediador amb la universitat si hi ha problemes. Com a mínim a Catalunya”, precisa @FrancescBarea. No sembla desencertat ni sobreprotector, ateses les situacions que poden plantejar-se.
Lee tambiénL'“espanyolada”
Perquè com bé diu @mathmurdock_, que es presenta com a professor de matemàtiques, hi ha d'haver professors, perquè “no es tracta d'una gimcana. S'han d'avaluar els coneixements en les diferents matèries, no si un xaval es perd, confon un aula...”.
La qüestió que es torna a plantejar és l'autonomia que, suposadament, haurien de tenir joves de 18 anys, o gairebé. Autonomia personal, al marge de l'administrativa i les eventuals incidències. Autonomia diguem “psicològica”, com sostenen alguns, per suportar l'estrès de la situació sense tantes “crosses”.
El que sobren són els pares, indiquen @mathmurdock_y també @Roalv_17: “Són xavals que al setembre aniran a una universitat. S'han de saber moure, parlar amb els professors i expresarse”. “No entenc quin problema teniu amb el suport psicològic. La vida ja és prou fumuda com per haver de fer les coses pitjor”, respon @tacipuerca. I si la presència dels pares pot ajudar en aquest moment complicat, és sobreprotecció?
Lee tambiénLleó XIV, el Papa de la IA
Aquesta escriventa és perfectament capaç de posar-se en la pell d'aquests estudiants perquè encara té malsons amb la seva pròpia selectivitat, en la qual va caure grec i quan van preguntar a l'aula immensa quants la teníem d'optativa i vam aixecar la mà només sis, la resta es va pixar de riure. Vull pensar que van ser els nervis.
Nervis, situacions noves i decisives, amb què ens enfrontarem tota la vida. Amb nosaltres, noies, perquè moltes escoles religioses mantenien encara la separació per sexes, va venir una professora. I ens acompanyàvem entre les companyes, que era l'important. Ni tan sols tinc clar que hagués preferit que em portés el meu pare amb cotxe, situació impossible perquè estava treballant, i a ningú no se li hauria ocorregut demanar festa per a això.
Ara sí, dit sigui sense posar cap etiqueta. Pare i mare, que apareix poc citada en aquestes reflexions, i s'hauria de pensar per qué. Pero, com diu @SheyNestle, “el punt no és que t'acompanyin o no, tant de bo tots els pares tinguessin aquesta oportunitat, el punt és que si ho haguessis hagut d'enfrontar sola perquè el teu pare ha de treballar, hauries estat preparada per fer-ho”.
