Incentiu: cosa que estimula a fer alguna cosa. La recompensa que s’intueix, encertadament o equivocadament, com a guia de tota acció. No sempre la grossa és allò a què s’aspira. De vegades n’hi ha prou amb el modest reintegrament per donar-se per satisfet: sisplau, que ningú no em prengui el que ja tinc!
Això últim és pel que sospiren la majoria dels socis d’investidura de Pedro Sánchez. Les oracions que se senten a les casernes d’aquests partits per la malmesa salut de l’ Executiu espanyol són sinceres. Cadascú demana al seu sant que el president es recuperi aviat. És ell qui els posa el plat a la taula. I una cosa és fer el que fan des que va començar la legislatura –queixar-se del menú, obligar-lo a retirar un guisat, aixecar-se amb males maneres de l’àpat de tant en tant– i una altra de molt diferent que se’ls deixi de servir menjar i comencin a passar més gana que un ganivet nou.
Per analitzar la continuïtat de Pedro Sánchez cal auscultar els liles
Naturalment en públic tanta devoció s’ha de dissimular. Per això no hi ha partit d’aquest club que no estigui a hores d’ara exigint explicacions i renovacions diverses. Però en els temes fonamentals, continuen disposats a practicar el boca a boca a Pedro Sánchez si fos necessari. El cas Cerdán-Ábalos no ha alterat el mapa d’incentius, si més no, de moment. Demà, en vista d’hipotètiques noves revelacions, ja es veurà. Però mentrestant cal evitar que el Govern espanyol s’enfonsi. I així serà fins que el sonar de profunditat els enviï senyals que corren el risc d’enfonsar-se amb ell. Del club de companys de viatge de Sánchez qui millor expressa aquesta convicció és Junts, el més gallet fins que han arribat a les tres pedretes.
L’excepció a tanta comprensió amb la corrupció de dos secretaris d’organització del PSOE del nucli de confiança de Sánchez són Podem i el BNG. I més enllà de les grans paraules que sempre adornen les estratègies, també cal furgar en els incentius. Els liles ja han dit que no blanquejaran la corrupció i que planten Sánchez en la ronda de contactes amb els socis d’investidura. Però han dit més coses: el líder socialista està inhabilitat per dirigir un govern progressista. Venien de definir-lo com a senyor de la guerra. Ara l’acusen d’afavorir un estat de corrupció generalitzada.
Ione Belarra
Els incentius dels liles són contraris als dels altres socis d’investidura. Podem ha trobat petroli al grup mixt. Els seus quatre diputats han multiplicat la capacitat de fer soroll definint-se com un partit d’oposició al sanchisme, a què prèviament havien encimbellat. I la corrupció que esquitxa el PSOE és un estímul més per perseverar en aquesta estratègia. Cal atacar fort el Govern espanyol i moure l’eix a l’esquerra del PSOE cap a la radicalitat podemita, allunyant-lo de l’estil “ésser de llum” que ha intentat Yolanda Díaz. L’objectiu és recuperar el marc narratiu que va proporcionar als de Pablo Iglesias el seu moment més dolç: guerra al règim del 78, del qual el PSOE i el PP són emblemes de corrupció. Tornada al discurs de la casta.
El resultat d’aquesta estratègia cal veure’l, però l’incentiu és aconseguir que Podem torni per la porta gran. Per això cal mossegar i treure profit de la degradació de la legislatura que els liles veuen inevitable. Si per garantir la investidura de Sánchez era a Waterloo on s’havia de mirar, per apostar ara per la continuïtat cal auscultar de prop les lideresses podemites i el seu profeta.
No perquè hagin de tombar el Govern espanyol amb una acció proactiva com seria la seva participació en una moció de censura si n’hi hagués. Sinó perquè la seva radicalització al Congrés pot impossibilitar l’agenda legislativa del sanchisme fins a límits insuportables. I això seria massa càrrega per a un Executiu assetjat per la corrupció que necessitarà, almenys, mostrar la impressió que està en condicions de governar. Però els pressupostos del 2026 són impossibles, ja que narrativament giraran al voltant d’una línia vermella per als podemites: la despesa militar. Els liles estan convençuts de poder protagonitzar el miracle de la resurrecció. El ritu per aconseguir-ho inclou beure d’un calze que cal omplir amb la sang de Sánchez. No temen matar-lo, perquè creuen que la seva mort és inevitable.