L’últim ball de Pedro Sánchez

El llenguatge els delata. Quan es pensen que no els sent ningú –ai, els micròfons ocults–, els corruptes parlen amb la bragueta de l’ànima descordada. Com un trago de whisky, la impunitat embriaga. Llavors es refereixen a les dones com a gentilicis, denominació d’origen. Està lliure la colombiana? Un trio amb hispanes? Podria ser la russa, la brasilera, la xinesa... Cada país, un clixé en les arts amatòries. Trofeus com a recompensa pels serveis prestats. Avui, Carlota i Ariadna, que m’ho he guanyat.

Des del faristol proclamaven igualtat, entre banderes morades i discursos progressistes. Després s’apagaven els focus i el feminisme es deixava al penjador, amb la jaqueta del míting. Llops amb falsa pell de masculinitat desconstruïda. Potser per això quan una dona accedeix al poder real incomoda. No per virtuts essencials, sinó perquè desfà xarxes opaques que es teixeixen millor amb el fil del mas­clisme.

Pedro Sánchez tira de resistència, però aquesta només serveix quan el problema està definit. Ningú no sap què es revelarà demà i la incertesa erosiona. Mentrestant, els socialistes fan cua a la unitat de cremats –per posar massa la mà al foc–, i els populars, ensumant sang a dojo, escenifiquen el seu aquelarre. Al Congrés, els uns i els altres eren personatges goyescos en un duel a garrotades, semienterrats no en fang –la paraula de moda–, sinó en fems.

I és una llàstima. Els dos partits acumulen experiència en corrupció que podrien posar al servei d’una legislació exemplar, com demana la UE: control d’assessors, portes giratò­ries, aforaments. Urgeix transparència. I alguna cosa més: expulsar la mediocritat, aquella forma tolerada de corrupció que asfixia el públic.

Unes eleccions precipitades no són la solució, només un canvi de cadires. El més urgent ara és gestionar el desgavell. Aprovar pressupostos, impulsar lleis contra la corrupció i després convocar eleccions. A Pedro Sánchez ja no li toca liderar una remuntada, sinó jugar l’últim quart amb intel·ligència. De vegades la diferència no la marca el que anota més, sinó el que sap quan passar la pilota, fer un pas enrere i deixar espai­ al relleu. Que el seu llegat no sigui sobreviure, sinó depurar. Convertir el seu últim ball en alguna cosa més que resistència: ser marmessor d’una altra política.