La Xina ve de molt enrere i es mou lenta però segura. Dijous, Xi Jinping i Vladímir Putin van discutir per telèfon la situació a l’Iran i van cridar a un alto el foc. Després, mitjans xinesos han desglossat en quatre punts el full de ruta del president xinès, que proposa un cessament de les operacions militars tan aviat com sigui possible; evitar causar dany a civils innocents; donar suport fermament a una solució política per a l’afer nuclear iranià; i un paper més actiu dels grans estats, singularment dels membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU, per calmar la situació, en lloc d’encendre-la. Un dard indissimulat als Estats Units.
Salta a la vista que Pequín tem el canvi a Teheran, tant com Tel-Aviv desitja. Mentrestant, Donald Trump es concedeix dues setmanes per prendre una decisió. No hi ha temps, opina la Xina, que crida a desescalar abans que es desencadenin efectes no desitjats i irreversibles, destacant el fet gairebé inèdit que diverses instal·lacions nuclears siguin a la diana.
La temptativa explícita de canvi de règim a Teheran, apadrinada per Benjamin Netanyahu i els Estats Units –i almenys en el passat per l’ Aràbia Saudita– no semblen d’entrada positius per als interessos de la Xina. L’ Iran no és un país més per a Pequín. La seguretat energètica xinesa depèn de manera considerable de la seva relació amb el Govern de l’ Iran, ja que la Xina compra el 90% del cru iranià. La Xina i l’ Iran van firmar fa quatre anys un acord estratègic de 25 anys que garantia la supervivència del règim iranià i el subministrament d’hidrocarburs a preu rebaixat per a la Xina. Com en el cas de les sancions a Rússia, el màxim beneficiari de les sancions a l’ Iran és la República Popular.
L’agressió israeliana de divendres 13 de juny va arribar poques setmanes després de l’entrada en funcionament del ferrocarril que uneix Xian, capçalera de la Ruta de la Seda, amb Teheran, travessant –i vertebrant– el Kazakhstan, el Kirguizistan i el Turkmenistan. La Xina és el primer soci comercial de la República Islàmica de l’ Iran, tot i que la relació militar d’aquesta última amb Moscou és més estreta que amb Pequín, sobretot des de la invasió russa d’ Ucraïna. Si els russos fan servir drons de factura iraniana, Teheran estaria utilitzant el sistema xinès de geolocalització Beidu per orientar els seus míssils, de la mateixa manera que Israel o Ucraïna utilitzen el sistema dels Estats Units GPS (Rússia disposa del Glonass).
Un empantanegament dels EUA a l’Iran podria beneficiarla Xina en l’ascensa la primacia mundial
D’altra banda, s’especula amb la naturalesa de la càrrega d’un grapat de grans avions que haurien aterrat a l’ Iran amb càrrega desconeguda. Fins i tot si fos cert, tant la Xina com Rússia han fet fins ara bastant menys del que s’esperava per defensar el seu aliat en els Brics (va ingressar l’any passat) i en l’ Organització de Cooperació de Shanghai (el 2023). Però el seu mutisme, com el de Hizbul·lah i altres aliats de Teheran, sembla ser un mutisme condicional i en estat d’alerta.
Tot podria precipitar-se en cas d’intervenció militar directa dels Estats Units en el conflicte. Tant Putin com Xi Jinping voldrien dissuadir Trump, pel risc que el conflicte es desbordi. Aquest entra en territori desconegut amb l’atac a instal·lacions nuclears, una cosa que fa pocs mesos pertanyia al terreny de la ciència-ficció i al subgènere apocalíptic.
Res del que ha passat sorprèn la Xina, ja que fa gairebé 30 anys que Netanyahu dona voltes al mateix guió per construir el Gran Israel a costa de Palestina, prèvia supeditació de tots els veïns i rivals potencials del projecte sionista. Els ecos de la invasió de l’ Iraq són inequívocs.
L’ascens pacífic de la Xina no és només una figura retòrica. L’empantanegament dels EUA en guerres que no obeeixen als seus interessos fonamentals, tampoc. Els bombardejos aeris, per si sols, no faran caure l’actual règim iranià, ni aconseguiran imposar-ne un altre. El mer intent d’invasió pot sacsejar inicialment la Xina, però a mitjà i llarg termini podria ser la trampa definitiva que acceleri el relleu dels Estats Units en la primacia mundial.
Xi Jinping proposa un full de ruta per desescalar amb ajuda del Consell de Seguretat de l’ONU
Els recursos són limitats, també per a la superpotència americana, que ha hagut d’enviar al mar Aràbic, des del mar de la Xina Meridional, el portaavions Nimitz , per a desemparament de Taiwan. Un canvi de règim violent a l’ Iran desmuntaria els arguments contra l’obsessió de Pequín per tancar d’una vegada la divisió nacional derivada de la guerra civil xinesa. Així mateix, un empantanegament dels Estats Units semblant al de l’ Afganistan o l’ Iraq seria inevitablement aprofitat per Rússia o la Xina en les seves respectives àrees d’influència. El compte enrere per a la fusió de la República de la Xina amb la República Popular de la Xina s’abreujaria.
