Línia de punts
Quan diverses notícies encaixen se les pot intentar unir fins a provar d’endevinar si descriuen un paisatge amagat rere els arbres. Posem-ne un exemple. Els majors de 65 anys paguen molt més per l’assegurança privada de salut que els més joves i, en alguns casos, la prima se’ls apuja quan arriben a aquesta edat fins a triplicar la que pagaven fins llavors. Aquest edatisme manifest arriba, fins i tot, a la cancel·lació unilateral de la pòlissa, tot i els anys que l’assegurat hagi passat a la companyia pagant religiosament els rebuts.
Les asseguradores s’excusen argumentant que, en això, es repeteix la tònica de les assegurances en general: paga més el que corre més risc. És a dir, equiparen una assegurança de vida per a una persona que viatja molt, té una professió de risc o viu en una zona amb perill de terratrèmol, amb la d’una que només fa que complir anys. Una circumstància que, per cert, tot i que pot incrementar el risc de malaltia, també ho fa amb el de mort, contràriament al que pot passar amb un assegurat més jove i no per això exempt d’emmalaltir. I queda descartada, a més, l’objecció que les pòlisses dels més joves cobreixen les despeses dels més grans.
Milers de metges de la sanitat privada cobren preus de misèria de les asseguradores
Segon punt: milers de metges que treballen a la sanitat privada i giren les factures a les asseguradores denuncien que fan aquesta tasca com a falsos autònoms amb preus de misèria. Com els riders que porten menjar amunt i avall, viuen la mateixa inseguretat i baixos ingressos. Ho denuncia l’associació mèdica Unipromel, que xifra en menys de deu euros la primera visita al metge de família i poc més de vint euros a l’especialista. Els preus baixen a les següents i encara s’ha de descomptar el lloguer per consulta als hospitals.
I tercer punt: el sistemàtic i escandalós augment de les despeses a les comunitats autònomes que deleguen l’atenció sanitària a empreses privades del sector. No només és més car, aquestes empreses acostumen a desviar els casos més complexos (i cars) als pocs hospitals públics que segueixen dempeus.
Uneixin aquests tres punts, o els que hi puguin afegir sobre el mateix escenari. El paisatge queda clarament definit sense ombres ni dubtes, per desgràcia.