És insuportable. La matança diària. La rutina de l’horror en cada noticiari. La freda comptabilitat dels morts. Una xifra i una pena més. Famílies sense futur. Una generació amputada. La incessant sembra de l’odi. Dones, nens, vells… tant se val: Déu se n’ha anat de vacances. El pitjor de la condició humana, o inhumana, ja està enquistat en les nostres vides. Un terror metabolitzat lentament. Un costum tàctic. Els sàtrapes saben que la insistència d’imatges de ruïna, desolació i mort acaba per anestesiar les consciències de la bona gent; potser s’equivoquen, o no.
Estem tots massa ocupats a sobreviure. Però l’horror i el risc són per tot arreu. Una negra impietat global amenaça. L’ombra gegantina de l’apocalipsi. Mai més res no serà igual. Una implacable boira grisa de pols i destrucció, i de desplaçaments i de gana, són una acusació impossible de justificar com una revenja sobre pobres innocents. Seria igual si fossin rics? El lobby econòmic d’una guerra, d’unes guerres de milionaris.
Estem tots massa ocupats a sobreviure, però l’horror i el risc són per tot arreu
Estem individualment commoguts, però col·lectivament indiferents. Sentim un vincle de carn i sang que ens uneix, o hauria, d’unir-nos a la tribu global dels nostres semblants, el dolor proper i el remot. Una comunitat internacional que no serveix per a res, paralitzada i presa de complexos i tímida davant el genocidi –que algun cursi dubta que ho sigui–, del vampir de Tel-Aviv assedegat de sang i de luxúria assassina. Algun tipus de potestat col·lectiva hauria d’impedir o denunciar tal barbàrie que revolta les arrels de la moral de la gent decent. Però allà hi son també: l’ultracongelat Putin, la Bèstia ensafranada...
Que difícil que és ser neutral i que estúpid intentar ser-ho. “Maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales...”, va escriure Gabriel Celaya i canta Paco Ibáñez. Cert. L’objectivitat impossible assaltada per l’emoció i el dolor, el crim de la guerra, de les guerres. La impotència d’una ciutadania que sí que va reaccionar quan allò del Vietnam i l’Iraq. Eren altres temps en què encara no ens havien robat l’esperança. El poder col·lectiu, la pressió social eren escoltats. Semblaven útils. Avui alguns encara ho creuen.
Lee tambiénL’estilogràfica
I asseguts amb els nens davant la pantalla, a veure qui els diu sense vergonya que no, que el que veuen no és un videojoc, que és la conseqüència de la crueltat humana de la qual, vulguem o no, formem part. Que el que veuen és la realitat i que els morts són de veritat. Que l’home deixi de ser el seu principal depredador, molt en part dependrà d’aquests nens. Però la condició inhumana continuarà… assassinant paraules i consciències. Una negra pena.