Fent el joc a Netanyahu i bombardejant Iran, Trump activa una lògica de guerra mundial que contradiu la seva campanya electoral. Des que els americans van anar-se’n de l’Afganistan (Biden, 2021), molts conflictes que estaven latents es van desbordar en forma de guerra local o regional. Amb aquella fuga precipitada de l’Afganistan, els americans estaven proclamant als quatre vents que només intervindrien allà on tinguessin interessos, i que als llocs on no hi tenen res a perdre o a guanyar deixen el camp lliure a les apetències de països emergents i de vells imperis.
Després d’aquella fuga, s’han despertat o exasperat guerres a tot arreu: a Ucraïna, a Síria, a Birmània, al Congo... Ara bé, el conflicte més colpidor és el del Sudan: 16.000 morts, 33.000 ferits, uns 12 milions de desplaçats, més de dos milions d’expatriats al Txad, a Egipte o Sudan del Sud. Quasi 25 milions de sudanesos sobreviuen d’ajuts internacionals i en risc de fam severa. Són dades de l’OMS del 2024.
Malgrat aquestes xifres tràgiques, la guerra del Sudan passa desapercebuda perquè no pot ser explicada a partir d’apriorismes i prejudicis ideològics com passa amb la guerra que ha emprès Israel per foragitar la població palestina de Gaza (i ja també de Cisjordània) en resposta a la incursió salvatge de Hamàs el 7 de octubre del 2023. Un Israel orientalitzat abandona el nacionalisme sionista, de tall europeu, i abraça, a la manera dels països àrabs, unes pintoresques tesis religioses per justificar el somni d’una gran expansió bíblica. Més que pretendre un genocidi, el Gran Israel connecta amb les ambicions ètniques dels serbis i croats durant la guerra de Iugoslàvia (1991-92). Ja s’especula on aniran a parar els palestins desplaçats de Gaza. La hipòtesi més versemblant és Líbia, assentada com a protectorat turc. Des dels camps de refugiats a Líbia serà relativament fàcil fer el salt a Itàlia. Centenars de milers de joves palestins adolorits s’escamparan aviat per Europa, potser. Si això passa, tindrem l’oportunitat d’avaluar la consistència dels laments retòrics que l’Europa progressista actual fa, dia sí, dia també, amb la causa dels palestins.
Una dictadura pot prescindir dels conflictes interiors; una democràcia els ha de sublimar negociant
Algunes potències menors s’engreixen. El cas més llampant és el de Turquia, un imperi parasitari, que, sense fer gaire soroll, està ampliant la seva influència: contrapès d’Israel i de l’Aràbia Saudita (el seu enemic històric) al Pròxim Orient, Turquia deixa que l’Iran s’afebleixi, ha tret un formidable partit de la guerra d’Ucraïna (ha venut drons de guerra, ha pactat la duana de blat al mar Negre, ha fet de mitjancer de l’OTAN i de Rússia), és protector militar de Qatar, cosa que li serveix d’assegurança econòmica, té un paper clau al Mediterrani Oriental, controla part de Xipre, impera a Bòsnia i Albània, imposa protectorats a Síria i Líbia. Per postres, Turquia té influència militar al Sahel i exerceix, a través de les sèries televisives, una influència cultural de primer ordre (soft power) sobre la turcofonia, que s’estén pel Caspi i arriba a punts de Sibèria i la Xina.
Lee tambiénSísif i la bomba
L’exemple de l’antic imperi otomà és pertorbador per a un dels imperis que més el van combatre en temps passats (fins i tot amb singularíssims soldats com Miguel de Cervantes). Lepant passa per ser una victòria espanyola, i ho va ser, però pírrica: l’imperi otomà es va refer i el Mediterrani cristià va pagar-ho molt car. Malgrat el creixement espectacular de Madrid amb capitals llatinoamericans, l’imperi espanyol en comparació amb el ressorgiment dels otomans no mostra indicis de potència en un moment en què els Estats Units donen permís per tenir agenda pròpia. Per què? Per la desunió interna espanyola. Una dictadura pot prescindir dels conflictes interiors. Una democràcia els ha de sublimar negociant-hi sense prejudicis. És el que va voler fer Espanya durant una transició. El consens de la transició va ser demolit durant els noranta per les ambicions irredemptistes de tots els actors: va començar la dreta aznariana i van respondre l’esquerra divisora i el nacionalismes reductors.
Amb dos (o més) motors, Espanya podria haver estat un gran èxit geopolític, ha preferit l’irredemptisme del o tot o res. Com que, dividida i exasperada, ara és geopolíticament irrellevant, haurà de suportar sense força pròpia els mals vents que estan incendiant el món.