Cal reconèixer a l’ ANC, presidida per Lluís Llach, una capacitat inesgotable de resistència. Resistència a què? Veient el que va passar ahir a l’abadia de Montserrat, no tinc gaire clar si resistien contra la visita dels Reis, contra la Moreneta per deixar-se “espanyolitzar” o contra el seu costum de convocar protestes a les quals no acudeix ningú.
Dues-centes persones a ull, unes 200.000 segons els organitzadors, van pujat a Montserrat de bon matí amb el mateix entusiasme i el mateix objectiu amb què un nombre similar de seguidors del Nàstic van viatjar diumenge a Donosti: la proesa de la remuntada.
Resulta admirable que s’apropiïn d’una Verge com si fos un fitxatge del Barça
No va poder ser. El Nàstic va tornar a morir a la vora –avui és dia de falques– i els manifestants se’n van anar sense impedir la visita de Felip VI, però amb la satisfacció del deure complert: la Mare de Déu de Montserrat és propietat de l’ ANC. Vaja, que els pertany.
Jo admiro la gent amb unes conviccions tan sòlides que els porten a actuar com si una Verge fos un fitxatge del Barça. La Moreneta és nostra i no se’n parli més. No hi ha dubtes. No hi ha matisos. No hi ha més preguntes.
Els partits independentistes també van parlar en nom de la Verge de Montserrat i van argumentar que la visita del cap de l’ Estat era una provocació. Vist el seu enuig solemne, potser tenen raó i de passada aconsegueixin distanciar molts catalans de la devoció o l’afecte per la Mare de Déu de Montserrat, en la línia dels joves que es passen al castellà farts que els donin la tabarra.
Els Mossos van evitar que els manifestants s’acostessin als Reis, cosa que va engrandir el mite de poble oprimit per una dictadura en la qual es poden manifestar lliurement. Els Mossos, ja se sap, A dies són catalans, a dies són espanyols.
Un, equivocadament, creia que l’independentisme tractaria en el futur de sumar a les bones, però ja es veu que prefereixen anar a la seva: la vaig matar perquè era meva. En aquest cas, la víctima és la Moreneta, que només es mereix devots com ells encara que siguin sectaris, excloents i d’una arrogància moral insuperable.
